Programa odp119: Els mercenaris, paramilitars, «escuadrones de la muerte», «exèrcits secrets» i terrorisme d’Estat no són cap novetat (malauradament existeixen des de fa molt temps) però des de la proclamació de la Guerra Global «contra el terror» anunciada (públicament) el 2001 pel govern nordamericà (G. W. Bush, D. Rumsfield i companyia), la privatització de la guerra (control social, represió, conflicte armat…) s’ha convertit en la tendència política, militar i econòmica de la nova era neocolonial del segle XXI. La «guerra bruta» continúa amb la màxima impunitat i el negoci de la violència i la mort cotitza a l’alça a les borses de Nova York, Londres, París, Moscú, Honk Kong, Madrid, Barcelona…
Llengua: lectures, CASTELLÀ.
Transcrivim el text del llibre «Medios violentos. Palabras e imágenes para el odio y la guerra», de Pascual Serrano (El Viejo Topo, 2008), que comentem (i no podem llegir, coses del directe!) al començament del programa:
Capítol XV: ¿Iguales todas la violencias?
El 4 de abril de 1967, un año antes de ser asesinado, Martin Luther King habló en la iglesia de Riverside del barrio de Harlem, en la ciudad de Nueva York. Aquella noche dijo:
Nunca volveré a alzar la voz en contra de la violencia de los oprimidos que viven en guetos sin denunciar primero con toda claridad a la institución que es responsable de la mayor parte de la violencia que padece hoy día el mundo: mi propio gobierno.
Un missatge semblant, aquest de M. L. King, es pot atribuir a Mahatma Gandhi: No predicaré la noviolència (als oprimits o als demés en general) si aquesta (la noviolència) perjudica la seva resistència.
I la segona cita del mateix llibre de P. Serrano que és la cita d’un altre llibre, «Ojo con los media» (Hiru. Hondarribia, 1995), de Michel Collon:
Los grupos sociales que no disponen de vías pacíficas para reclamar sus derechos o han visto invadidos sus países pueden estar legitimados para recurrir a vías violentas para reclamar y exigir su dignidada.
Del mismo modo (…) las estrategias de comunicación que, aunque bajo un discurso de paz, favorezcan la imposición de la violencia del hambre, la injusticia y la desigualdad estarán cometiendo un delito criminal.
Els dos llibres que llegim en aquest primer monogràfic dedicat a les Corporacions Militars Privades són:
> «Mercenarios. Guerreros del imperio. Los ejércitos privados y el negocio de la guerra», Daniel Pereyra (El Viejo Topo, 2007).
> «Blackwater. El augue del ejército mercenario más poderoso del mundo», Jeremy Scahill (Edició ampliada i revisada, Paidós, 2010. Edició original, 2008).
Per cert, ¿algun/a lector/a «juga» a la borsa o és client/a d’alguna entitat bancària o d’estalvi que «ven» productes o serveis (de qualsevol tipus) vinculats a la borsa? Potser no podrem aturar l’escalada militarista i la violència global sense precedents d’avui però al menys no siguem còmplices dels Estats i les empreses que finançien (legal o ilegalment) aquesta guerra (militar, econòmica, social…). Apliquem-nos a nosaltres mateixos allò del consum crític (si encara no ho fem) com un primer pas per fer realitat el canvi que volem. Perquè… ¿fins a quin punt som (o podem ser i deixar de ser) còmplices d’aquest model capitalista que incentiva les Corporacions Militars Privades i consolida la violència estructural (local i global, individual i col·lectiva)? Sens dubte, la Desobediència Civil és més necessària que mai però quan aquesta no afavoreix els canvis que volem (com la campanya d’Objecció Fiscal a la despesa militar de l’Estat)… ¿és l’hora de la nocooperació -de veritat- amb l’Estat? Com deiem fa unes setmanes, amb els responsables de la «democràcia de la violència» (o «Seguretat Democràtica»), ni dialogar. Així es que «mans a la obra»… la xarxa de «nodes» autogestionats ja fa temps que funciona a casa nostra i arreu. ¿Cadascú al seu lloc? (sí, això mateix ja ens ho preguntavem fa unes setmanes, i no deixarem de preguntar-nos-ho mentre avançem, coneixem i compartim noves experiències vitals i estratègies de lluita).
Salut i pau a tothom!
(ei que tornem la propera setmana amb un nou programa i entrada al bloc, això nomès es literatura, o no?)
ones de pau 