((odp)) Somàlia, AFRICOM i terrorisme imperialista.

2 10 2011

Programa odp138: Tornem a Somàlia (país situat a la «Banya d’Àfrica») per fer memòria i denunciar el llarg conflicte armat provocat pels interessos geoestratègics internacionals que ha destruit el país. Mentre continua la «guerra contra el terror»(*), el 2011 Somàlia pateix la pitjor sequera dels darrers 60 anys i una «hambruna» causada per les condicions climàtiques però també per la criminal especulació dels inversors internacionals que controlen el «mercat dels aliments» provocant l’escassetat fictícia d’alguns productes (com el gra -blat, cereals, etc-), incrementant el valor final d’aquests i causant la mort de milers de persones en paísos que han «perdut» (els hi han robat) la «sobirania alimentària», i que no poden ni conrear ni comprar els aliments bàsics per sobreviure.

Llengua: lectures en CASTELLÀ.

ACTUALITZACIÓ: Adjuntem (com vam prometre durant el programa) un document de text amb la transcripció de l’entrevista a Josep Maria Royo (investigador de l’Escola de Cultura de Pau) sobre Somàlia, processos de pau i resolució de conflictes armats a la «Banya d’Àfrica» que Ones de Pau va emetre el 23 d’octubre de 2009 (odp40).

(*) «Guerra contra el terror» (intentarem definir-ho sintèticament): «Guerres preventives» (Iraq, Afganistan), cops d’estat (Hondures, Líbia), contrarevolucions (Líbia, Egipte, Síria?), «guerra bruta» (execucions selectives, tortures, mercenaris, paramilitars, atemptats de «bandera falsa», propaganda), legalitat criminal (model econòmic neoliberal, resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides, bloqueigs econòmics), control militar/neoliberal (FMI, Banc Mundial, AFRICOM, OTAN). Impulsada pel govern, el Departament de Defensa (DOD) -o Pentágon-, l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) i l’exèrcit dels EEUU, des del 2001, i practicada des de molt abans, arreu del món. Abans era la guerra contra els comunistes, ara la guerra global contra el terrorisme, que els mateixos serveis d’intel·ligència nordamericans i els seus al·liats s’encarreguen d’alimentar i alhora combatre: el complex militar-industrial i de seguretat ha «segrestat» l’estat, l’economia de guerra acabarà amb el capitalisme?

«Estados Unidos sigue armando al gobierno somalí: desde la toma de poder de Obama [presidente de los EEUU] se han recibido 80 millones de toneladas de armas, pese a que lo prohiben los acuerdos internacionales». (…) «A mediados de 2011, en medio de la mayor crisis humanitaria, los Estados Unidos reanudan los bombardeos con aviones no tripulados. En la actualidad, se ha superado el millón de muertos a consecuencia de los enfrentamientos armados desde 1990» (Nodo50, veure document abaix).

El resultat final d’aquesta barbàrie són milions de morts i desplaçats forçats per la fam i les guerres, milions de refugiats… En el cas de Somàlia, només el 2007, 1.400.000 persones -la meitat dels habitants de Mogadiscio- abandonen la ciutat fugint de la guerra. El 1992 moren de fam unes 300.000 persones. El 2011 és produeix un nou éxode, arriben cada dia 1.400 persones al campament de refugiats de Dadaab (Kènia), el més gran del món, alberga a unes 400.000 persones i està desbordat (té una capacitat per acollir 90.000 persones i n’hi ha 400.000), només hi ha tendes de campanya per al 20% dels refugiats i el 40% dels infants pateix desnutrició*. I ara mateix, segons l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), «13 mlions de persones estan en risc de mort» [a la Banya d’Àfrica: Somàlia, Etiòpia, Eritrea, Sudan…].

*dades extretes de l’article «Somàlia: No es la sequía, es el imperialismo», (Nodo50.org, 20/8/2011) que llegim al programa d’aquesta setmana.

Al final del mateix document (adalt) pots veure les notes (fonts d’informació) amb una llista dels articles citats, com, entre d’altres, «Guerra y expolio: el terrorismo como excusa y la ayuda humanitaria como camuflaje», Alfredo Embid – «Boletín armas contra las guerras» nº 142, que publica el Colectivo de Investigación sobre las Armas Radiactivas (CIAR).

Apuntem una dada significativa del capítol (del mateix article) que no llegim al programa, «La piratería: los verdaderos piratas son las flotas pesqueras occidentales». «…estas flotas extranjeras roban a Somalia una riqueza pesquera que se puede evaluar en 450 millones de dólares anuales».

Enllaçem dos articles que expliquen molt bé la importància geoestratègica del mar Aràbic i l’oceà Índic en la guerra del «nou ordre mundial»:

> «El Mar Arábigo, centro de la guerra de Occidente en el siglo XXI», de Rick Rozoff (Rebelion.org, 29/10/2010), una guerra que, com diu l’article, «tot indica que serà permanent».

> «Océano Índico: aquí se libra la gran batalla por la dominación mundial», entrevista a Mohamed Hassan, nascut a Etiòpia, especialista en geopolítica i el món àrab (MichelCollon.info, 14/9/2010).

Del comandament unificat d’operacions militars dels EEUU a l’Àfrica (AFRICOM) enllaçem el seguent article:

> «Somalia: la primera guerra de EEUU en África», Rick Rozoff, autor del bloc «Stop NATO. Against global militarism» (publicat a Voltairenet.org, 21/3/2010).

I recordem que a l’entrada del bloc odp136 corresponent al programa «Líbia i l’OTAN: cròniques de guerra i propaganda (II)» vam publicar més informació i altres articles sobre l’AFRICOM.

Música del programa:

> «Música a màquina», CaboSanRoque (2007).

> «Requiem For a Dying Planet», Ernst Reijseger («sounds for two films by Werner Herzog, The Wild Blue Yonder, The White Diamond»).

> «Embryo», Apo-Calypso (Disconforme, 1977).





((odp)) L’OTAN i Líbia: cròniques de guerra i propaganda (II).

19 09 2011

Programa odp136: Certament avui hi ha moltes guerres i conflictes armats arreu del món, però l’invasió/cop d’estat imperialista de l’OTAN (amb participació directa de l’exércit espanyol) a Líbia marca un precedent històric, més enllà dels criminals «atacs preventius» (com el d’Iraq), que no podem acceptar (malgrat la impunitat total) i cal seguir analitzant per entendre la nova política geoestratègica (o neocolonial) de les falses «guerres humanitàries» i «el dret a protegir» del binomi Nacions Unides-Aliança Atlàntica per derrocar els governs i règims «no aliniats» amb el nou «ordre mundial».

Llengua: comentaris en CATALÀ, àudios i lectures en CASTELLÀ.

Àudios del programa:

> Videoconferència de la ministra de Defensa amb els comandaments de l’exércit espanyol desplegats en l’operació «Unified Protector» de l’OTAN a Líbia (Centre d’Operacions del Ministeri de Defensa espanyol i bases militars de l’OTAN a Itàlia. 14/4/2011).

> Declaració de la ministra de Defensa després de la reunió de ministres de defensa de l’OTAN (Brussel·les, 9/6/2011).

> Intrervenció de la ministra de Defensa durant la reunió amb els embaixadors espanyols al Magreb i l’Orient Mitjà (19/4/2011).

> Seqüència pel·lícula «En tierra de nadie», del director Danis Tanovic (guerra a l’exIugoslàvia, 1992).

> ¿Qué es la OTAN? programa «Como Pedro por su casa» (TVE, 1985, un any abans del referendum d’adhesió d’Espanya a l’Aliança Atlàntica).

Articles llegits (L) al programa i altres relacionats (R):

(L) > «Libia libre, y la nueva esclavitud imperialista» (26/8/2011, Argenpress.info)

(R) > «El nuevo centro de control aéreo de Torrejón estará en la estructura de mando OTAN y podría dirigir misiones como Libia» (EuropaPress, 9/6/2011). L’article, a banda d’explicar el tancament de la base de Retamares i les funcions del «nou» CAOC de Torrejón, precisa la «reforma històrica» de l’estructura de comandaments i bases militars de l’OTAN aprobada pels membres de l’Aliança Atlàntica aquest estiu.

(R) > «Helicópteros de combate preparan el desembarco en Libia» (Manlio Dinucci, 12/6/2011, Redvoltairenet.org).

En relació al periodista francés Bernard-Henry Lévy (del qual voliem fer un comentari al programa però finalment no vam poder fer, coses del directe) adjuntem el seguent article, que tracta de la manipulació informativa, entre d’altres qüestions relacionades amb la guerra bruta a Algèria:

(R) > «Argelia, los años de sangre y el papel de los agentes de influencia», entrevista de Silvia Cattori a l’escriptor algerià Lounis Aggoun (22/11/2010, Red Voltaire) que introdueix així: «Los crímenes cometidos por el régimen militar que gobierna Argelia han sido tapados bajo la etiqueta de lucha contra el terrorismo, crímenes que han sido blanqueados o ignorados en la prensa internacional por los agentes de influencia». I a continuació, el text d’alguns dels peus de foto de l’article (!!):

«Al Qaida en el Magreb Islámico (AQMI) es un seudo grupo islámico controlado por los servicios de inteligencia de Argelia».

«Bernard-Henry Lévy, magnate francés neoconservador. Controla con mano de hierro el contenido ideológico de una gran parte de los medios de comunicación y de la edición en Francia».

«Daniel Leconte, periodista francés neoconservador y productor asociado a Bernard-Henry Lévy».

«Christian de Bongain (alias Xavier Raufer), periodista y criminólogo francés. Ha trabajado y rendido servicio a diversas coberturas de la CIA, especialmente a la National Strategy Information Center de Bush padre».

«Amari Saïfi (alias Abderazak el Para o Abou Haydara), llamado «el Bin Laden del Sahara», líder del GSPC. Este «terrorista islámico» es en realidad un antiguo comandante de la guardia del Ministerio de la Defensa de Argelia y un agente del Departamento de la Inteligencia y la Seguridad Estatal argelina (antigua Seguridad Militar)».

Sens dubte el «Règim dels coronels» que va terroritzar a la població algeriana durant tants anys (com vam explicar i denunciar en un monogràfic d’Ones de Pau de la série «Un pont de mar blava») és un bon exemple de com actuen els governs europeus corruptes com el francés (en el cas d’Algèria o Líbia) o l’espanyol (en el cas del Marroc o el Sahara Occidental) a la riba sud de La Mediterrània, ara sent còmplices del terrorisme d’estat, ara sent els abanderats de la «democràcia».

Però no ens confonguem, Líbia te una història molt diferent d’Algèria, com també d’Egipte o el Marroc, i si la coalició imperialista ha atacat la Yamahiria es perquè el govern de Gaddafi, tot i ser un bon «soci» econòmic dels governs europeus i de les multinacionals petrolieres, mai hauria permés, per exemple, que s’instalès una base militar occidental al seu país, com sí que acceptava el Marroc la localització de la base d’AFRICOM dels EEUU a Tan-Tan, el 2008, tot i que finalment es va instal·lar a Stuttgart, Alemanya.

(R) > «Bienvenidos a la democracia en Libia» (24/8/2011, Pepe Escobar, publicat a Rebelion.org, escrit a Asia Times Online).

(R) > «El Pentágono trocea África en zonas militares» (article sobre l’AFRICOM, 16/5/2010), de Rick Rozoff, autor del bloc «STOP NATO. Oposition to global militarism».

(R) > «Cómo los hombres de Al-Qaida llegaron a Libia» (Thierry Meyssan, 7/9/2011. Voltairenet.org).

El cartell (imatge adalt) correspon a una de les poques convocatòries contra la guerra a Líbia i l’imperialisme de l’OTAN que s’han fet a Espanya en els darrers mesos, convocada per la Plataforma Contra la Guerra Imperialista, el 24 de setembre a Madrid.

Música del programa:

> «Oriente Miedo», La Troba Kung Fu (album «Clavell morenet»).

> «Sombrero» i «Ayer», Hermetic Sound (Discos Konfort).

> «The war is over», David Rovics (album «Songs for Mahmud»).

> «Ricochet», Tangerine Dream (album «Ricochet»).

> «Take it with your hands», Cidesleys.

Recordem especialment el programa dedicat a Líbia realitzat per Ones de Pau i emes el 2010, amb una cronologia històrica dels 40 anys de govern de Muammar Gaddafi, a partir del llibre del periodista egipci Paul Balta: «El gran Magreb. Desde la independencia hasta el año 2000».

A l’etiqueta «Unió Mediterrània» d’accès directe als programes (columna dreta del bloc) trobaràs les entrades dels monogràfics d’Ones de Pau dedicats als paisos de la riba sud de La Mediterrània: Líbia, Liban, Turquia, Sahara Occidental, Algèria.

ACTUALITZEM L’ENTRADA AMB EL SEGUENT TEXT (que es pot trobar en diversos articles publicats als mitjans de contrainformació apuntats al bloc però que hem volgut recopilar per facilitar-ne la lectura):

L’excusa que motivaria la «responsabilitat de protegir» els civils libis (val la pena recordar-ho):

«Oficialmente, el conflicto se debe a un levantamiento armado en Benghazi, cuna histórica de la oposición al gobierno, el 13 de febrero 2011 en qué, según Human Rights Watch, 173 “manifestantes” (combatientes armados después de un ataque suicida en una caserna militar) son muertos durante cuatro días de enfrentamientos».

«Pero lo que llama la atención y garantiza la votación del Consejo de Seguridad de la ONU [membres permanents: EEUU, China, Russia, Gran Bretanya, Alemanya, França] el 19 [de febrero] son los supuestos 6.000 muertos reportados por la oposición al gobierno. Una cifra que, a pesar del nivel de las tecnologías de comunicación disponibles en el país, jamás será sostenido por alguna prueba concreta. Después se hablará de 2.000 muertos. Después algunos cientos. Pero no importa…» [perquè l’atac imperialista ja estava aprovat sense cap investigació oficial dels «enfrontaments» i perquè els posteriors/actuals bombardeigs de l’OTAN segurament han causat desenes de milers de víctimes civils innocents, a més de la destrucció del país] («La manipulación del apoyo popular en Libia, o el arte gato-por-liebre de los medios», Jean-Luc Guilmont, 31/8/2011. LaHaine.org).

Qui són els «rebels» libis (després de sis mesos de la inicial revolta popular i la posterior/actual contrarevolució imperialista):

«Sobre los rebeldes […] me conformaré con enumerar de nuevo la variada filiación de sus miembros: jóvenes abrumados por la «miseria vital» (como en Túnez y Egipto, los primeros en manifestarse pacíficamente); militares desertores de primera hora en Bengasi; oportunistas del régimen gadafista; liberales educados en EEUU, algunos próximos a la CIA y todos ellos pro-occidentales; e islamistas vinculados al Grupo Islámico Combatiente Libio, que se suman más tarde a la revuelta, pero que juegan un papel determinante por su preparación y disciplina. Del CNT sólo forman parte, que yo sepa, los oportunistas, los liberales y los islamistas, lo que demuestra ya la intención (como, por otra parte en Túnez y Egipto) de dejar fuera a los chabab que sacrificaron sus vidas por derrocar la dictadura. Pero debo decir sinceramente que no veo muchas diferencias entre este gobierno provisional y el de Túnez o Egipto, donde los oportunistas del antiguo régimen, los militares y los liberales gestionan por el momento la vida política» (“En Libia se ha producido una revolución popular”, Santiago Alba Rico, 22/9/2011. LaHaine.org).

Enrico Piovesana, periodista de Peace Reporter, escriu («Libia, asuntos de guerra (sucia)», 31/8/2011. LaHaine.org):

«Rebeldes que, entre otras cosas, plantean inquietantes interrogantes. El frente antigubernamental comprende, efectivamente, combatientes de las células libias de Al Qaeda en particular el Grupo Combatiente Islámico de Libia (LIFG, por sus siglas en inglés), creado en los años 90 por las agencias de inteligencia occidentales (CIA y MI6), precisamente con el fin de asesinar o derrocar a Gadafi, y formado por veteranos de la guerra contra los soviéticos en Afganistán. La presencia de estos fundamentalistas entre los rebeldes, poco publicitada pero conocida desde las primeras etapas de esta guerra, ha sido liquidada por la prensa occidental con una nota de “marginal y no preocupante”.

«Sin embargo, muchos han cambiado de opinión tras el asesinato del comandante militar rebelde, el exgeneral nacionalista libio Abdul Fatah Younis, por los muyahidin de la brigada islámica Abu Obeida Al Jarrah. El puesto de Younis ha sido cubierto con Khalifa Belqasim Haft, ex agente de la CIA que hasta hace pocos meses residía junto a Langley, Virginia (EE.UU.)».

I una «perla informativa» que tampoc hem d’oblidar, per tancar aquesta actualització («Libia resiste, la OTAN fija ahora su punto de mira en Siria», Pravda, 31/8/2011).

«Como la mayoría de lectores ya sabrán, el colmo del engaño y la manipulación descarada se dio con la transmisión en directo de la cadena [de TV] Al Jazeera desde la supuesta Plaza Verde de Trípoli, donde centenares de personas celebraban la victoria rebelde. Ese mismo día empezó a circular por la red una foto denunciando la falsedad de las imágenes, señalando diversos detalles en el muro de la Plaza, como la ventana y el estuco, que no existían en el vídeo difundido por todas las cadenas del mundo. Las sospechas que difundieron decenas de blogs, y medios alternativos se confirmaron cuando el mismísimo líder del CNT, Mustafá Abdeljalil, reconoció en una entrevista que fue todo una gran mentira organizada desde Qatar» [seu dels estudis de la cadena de TV Al Jazeera].





((odp)) Corporacions Militars Privades (2a. part).

29 05 2011

Programa odp120: Diumenge passat no vam fer programa perquè a Contrabanda FM vam emetre en directe l’assamblea general de l’acampada de Barcelona a plaça Catalunya. Aquesta setmana Ones de pau ha tornat a l’emissió habitual dels diumenges i hem emès la segona part del monogràfic dedicat a les empreses militars privades i la «indústria dels serveis de mercenaris». Abans de començar el programa, denunciem l’exhibició militar del Dia de las Fuerzas Armadas que s’ha realitzat a Málaga, aquest cap de setmana.

Llengua: comentaris en CATALÀ, lectures en CASTELLÀ.

Clicar la imatge (adalt) o aquí per obrir el document pdf i llegir el capítol «Listado de las Corporaciones Militares Privadas más importantes».

Apuntem també les referències de l’altre llibre que llegim en aquests monogràfics: «Blackwater. El auge del ejército mercenario más poderoso del mundo», de Jermey Scahill (editorial Paidós, edició revisada i ampliada, 2010).

En aquest programa llegim (parcialment) «La emboscada» de Faluya, Iraq (Capítol 7), «Pacificaremos Faluya» (Capítol 8) i «El domingo sangriento de Bagdad» (Introducció), del llibre «Blackwater».

Recordem que la companyia militar privada Blackwater USA des del 2009 s’anomena Us Training Center (www.ustraining.com), pertanyent al grup Xe Services (www.xecompany.com).

Apuntem el que diu la contraportada del mateix llibre per presentar a Scahill: «es periodista de investigación y colaborador habitual de la revista The Nation, así como corresponsal de los programas de radio y televisión Democracy Now! Sus reportajes han merecido numerosos premios, entre los que se cuenta el prestigioso premio George Polk de periodismo, con el que ha sido galardonado en dos ocasiones».





((odp)) Corporacions Militars Privades (1a. part).

15 05 2011

Programa odp119: Els mercenaris, paramilitars, «escuadrones de la muerte», «exèrcits secrets» i terrorisme d’Estat no són cap novetat (malauradament existeixen des de fa molt temps) però des de la proclamació de la Guerra Global «contra el terror» anunciada (públicament) el 2001 pel govern nordamericà (G. W. Bush, D. Rumsfield i companyia), la privatització de la guerra (control social, represió, conflicte armat…) s’ha convertit en la tendència política, militar i econòmica de la nova era neocolonial del segle XXI. La «guerra bruta» continúa amb la màxima impunitat i el negoci de la violència i la mort cotitza a l’alça a les borses de Nova York, Londres, París, Moscú, Honk Kong, Madrid, Barcelona…

Llengua: lectures, CASTELLÀ.

Transcrivim el text del llibre «Medios violentos. Palabras e imágenes para el odio y la guerra», de Pascual Serrano (El Viejo Topo, 2008), que comentem (i no podem llegir, coses del directe!) al començament del programa:

Capítol XV: ¿Iguales todas la violencias?

El 4 de abril de 1967, un año antes de ser asesinado, Martin Luther King habló en la iglesia de Riverside del barrio de Harlem, en la ciudad de Nueva York. Aquella noche dijo:

Nunca volveré a alzar la voz en contra de la violencia de los oprimidos que viven en guetos sin denunciar primero con toda claridad a la institución que es responsable de la mayor parte de la violencia que padece hoy día el mundo: mi propio gobierno.

Un missatge semblant, aquest de M. L. King, es pot atribuir a Mahatma Gandhi: No predicaré la noviolència (als oprimits o als demés en general) si aquesta (la noviolència) perjudica la seva resistència.

I la segona cita del mateix llibre de P. Serrano que és la cita d’un altre llibre, «Ojo con los media» (Hiru. Hondarribia, 1995), de Michel Collon:

Los grupos sociales que no disponen de vías pacíficas para reclamar sus derechos o han visto invadidos sus países pueden estar legitimados para recurrir a vías violentas para reclamar y exigir su dignidada.

Del mismo modo (…) las estrategias de comunicación que, aunque bajo un discurso de paz, favorezcan la imposición de la violencia del hambre, la injusticia y la desigualdad estarán cometiendo un delito criminal.

Els dos llibres que llegim en aquest primer monogràfic dedicat a les Corporacions Militars Privades són:

> «Mercenarios. Guerreros del imperio. Los ejércitos privados y el negocio de la guerra», Daniel Pereyra (El Viejo Topo, 2007).

> «Blackwater. El augue del ejército mercenario más poderoso del mundo», Jeremy Scahill (Edició ampliada i revisada, Paidós, 2010. Edició original, 2008).

Per cert, ¿algun/a lector/a «juga» a la borsa o és client/a d’alguna entitat bancària o d’estalvi que  «ven» productes o serveis (de qualsevol tipus) vinculats a la borsa? Potser no podrem aturar l’escalada militarista i la violència global sense precedents d’avui però al menys no siguem còmplices dels Estats i les empreses que finançien (legal o ilegalment) aquesta guerra (militar, econòmica, social…). Apliquem-nos a nosaltres mateixos allò del consum crític (si encara no ho fem) com un primer pas per fer realitat el canvi que volem. Perquè… ¿fins a quin punt som (o podem ser i deixar de ser) còmplices d’aquest model capitalista que incentiva les Corporacions Militars Privades i consolida la violència estructural (local i global, individual i col·lectiva)? Sens dubte, la Desobediència Civil és més necessària que mai però quan aquesta no afavoreix els canvis que volem (com la campanya d’Objecció Fiscal a la despesa militar de l’Estat)… ¿és l’hora de la nocooperació -de veritat- amb l’Estat? Com deiem fa unes setmanes, amb els responsables de la «democràcia de la violència» (o «Seguretat Democràtica»), ni dialogar. Així es que «mans a la obra»… la xarxa de «nodes» autogestionats ja fa temps que funciona a casa nostra i arreu. ¿Cadascú al seu lloc? (sí, això mateix ja ens ho preguntavem fa unes setmanes, i no deixarem de preguntar-nos-ho mentre avançem, coneixem i compartim noves experiències vitals i estratègies de lluita).

Salut i pau a tothom!

(ei que tornem la propera setmana amb un nou programa i entrada al bloc, això nomès es literatura, o no?)