((odp)) La violència divina.

28 11 2010

Programa odp96: Primera lectura del llibre “Violència”, del filòsof eslovè Slavoj Zizek (Biblioteca Universal Empuries, 2009). El capítol 6, “La violència divina”, és tant polèmic com interessant perquè analitza algunes de les arrels de la violència cultural (però també directa i estructural) de la societat occidental i del cristianisme. L’autor es planteja questions ètiques tant importants en la nostra vida com el càstig (venjança), el perdó, l’oblid, el ressentiment, la ira, la clemència, la misericòrdia de Déu (gràcia), la llibertat… en el marc de la violència divina i la violència mítica, enfront de la violència injusta, legal o “religiosa”.

Format: lectures (en CATALÀ).

Fotografia (adalt): Gerard-Bertrand.net

Autors i obres que s’analitzen o nombren en aquest capítol: FILOSOFIA: Walter Benjamin (“Per a una crítica de la violència”, VEURE DOCUMENT-PDF ABAIX), Peter Sloterdij (“Ira i Temps”), Friederich Nietzche, Hegel, Friedrich Engels. CINEMA: Alfred Hitchcock (“Perseguit per la mort”, “Psicosi”, “Els ocells”), Paul Greengrass (“United 93”), Oliver Stone (“World Trade Center”), Lars Von Trier (“Rompiendo las olas”, “Bailando en la oscuridad”, “Dogville”). PSICOLOGIA: Sigmund Freud, Jaques Lacan. LITERATURA: Franz Kafka, W.G. Sebald (“On the Natural History of Destruction”). POLÍTICA: Maximilien de Robespierre. PINTURA: Paul Klee (“Angelus novus”).

La “violència divina” no té res a veure amb la violència terrorista executada pels fonamentalistes religiosos d’avui”. (…) El candidat més evident per a la violència divina és l’explosió violenta de ressentiment que es canalitza en una sèrie de fets que van des de linxaments duts a terme per una turba de gent fins al terror revolucionari organitzat”. (…) “…quan les multituds van descendir de les “faveles” (de Rio de Janeiro, Brasil) a la part rica de la ciutat i van començar a saquejar i cremar supermercats. Això era, en efecte, violència divina”.

Música que ha acompanyat a les lectures de “Violència”:

> “Austrailia – Mystery of the Didgeridoo, Christopher Mad’dene (Hair Mail Music, 2009).

> “Japanese drums”, Joji Hirota & Hiten Ryu Daiko (ARC Music, 2009).

> “Vos omnes”, Paul Casals (Discos Abadia de Montserrat, 2004).

> “Playground Psychotics”, Frank Zappa (Ryko, Frank Zappa Music, 1992).

> “Le temps des gitans” (banda sonora de la película d’Emir Kusturika, “Kuduz”), Goran Bregovic.

I transcribim un altre fragment del text de Walter Benjamin que analitza Zizek al llibre “Violència”, “Critique of Violence” (traduit i enllaçat a“Para una crítica de la violencia”): “Igual com en totes les esferes Déu s’oposa al mite, allò diví s’enfronta a la violència mítica: constitueix la seva antítesi en tots els àmbits. Si la violència mítica crea la llei, la violència divina la destrueix; si la primera posa límits, la segona els desfà contínuament; si la violència mítica porta a l’acte culpa i retribució, el poder diví nomès l’expia; si la primera amenaça, la darrera colpeja; si la primera és sagnant, la darrera es mortal sense vessar sang. (…) Perquè la sang és el símbol de la simple vida. La dissolució de la violència legal sorgeix de la culpa de la simple vida natural, que asigna als vivents, innocents i infeliços, una retribució que “expia” la culpa de la simple vida -i sens dubte, també purifica els culpables, no de la culpa, sinó de la llei-. Perquè amb la simple vida, s’acaba l’imperi de la llei sobre els vivents.” (…) [a la pàgina 15 del document pdf enllaçat adalt pots llegir aquest text sencer].

Us animem a llegir el llibre “Violència” i a compartir els debats que fem en el programa. Ens escoltem el diumenge a Contrabanda FM.

Anuncios




((odp)) El juego de pelota mesoamericano.

2 11 2010

Programa odp92: Nou monogràfic dedicat a Guatemala, concretament al joc de pilota que antigament celebraven algunes cultures prehispàniques de Mesoamèrica. Aquesta vegada oblidem la violència estructural y neocolonial, el crim organitzat i les injustícies mil que pateix la majoria de la població de Guatemala, i redescobrim un dels trets cultural més importants, juntament amb blat i el calendari, de les cultures prehispàniques: el joc de pilota.

Format: reportatge. Llengua: CASTELLÀ.

Serveixi de presentació el seguent text de la revista Arqueologia mexicana (nº 44, juliol-agost, 2000. Imatge portada abaix) de la qual llegim varios articles en el reportatge radiofònic d’aquesta setmana:

“¿Es el juego de pelota una actividad netamente lúdica? ¿Una sublimación de la violencia social mediante el sacrificio? ¿La manifestación de un rito de ascensión al poder? ¿El medio para dirimir conflictos territoriales? ¿Un pretexto para realizar apuestas? ¿Una alegoría de la guerra? ¿Un rito propiciatorio de la fertilidad, relacionado con el Sol, la Luna, Venus, los calendarios, las plantas alucinógenas, el inframundo, la vida o la muerte? El juego de pelota contiene estos aspectos y muchos más”.

Imatge relleu adalt [clicar amb el botó dret del “ratolí” per veure la imatge sencera]: “En los paneles del juego de pelota de Chichén Itzá se representó a los jugadores durante un sacrificio. Del cuello del tercer personaje (de izquierda a derecha), ya sin cabeza, brotan seis cabezas de serpiente y un motivo vegetal, símbolos de la sangre que propiciará la renovación de la vida y la vegetación”.

“Diseñado para commemorar un encuentro en el que se mezclan lo mítico y lo profano, este extraordinario juego de pelota es el más grande e importante de todo el mundo maya y el principal de los trece documentados hasta ahora en Chichén Itzá. Fue construido en el Clásico Terminal, hacia el año 900 d. C.”

“El juego de pelota de Chichén Itzá tiene un indudable vínculo con la idea de la guerra sagrada, pero de ninguna manera debe verse como un concepto guerrero vinculado a la vieja idea del Posclásico de una sociedad militarista en el área maya, que contrasta con la teocrática en el Clásico” (Adriana Velázquez Morlet, revista Arqueologia mexicana, nº 44).

Situem l’antiga civilització maia: Periode Preclàssic (1800 a.C. – 200 d.C.). Periode Clàssic (200 d.C. – 1000 d.C.). Periode Postclàssic (1000 d.C. – 1450 d.C).

Els títols i autors dels articles que llegim són els següents: El juego de pelota mesoamericano. Origen y desarrollo, Eric TaladoireMariposas, sapos, jaguares y estrellas. Prácticas y símbolos del juego de pelota, María Teresa Uriarte.

L’autor d“El Factor Maya” (primera edició, 1987. Editorial Brujas, 2005) és “l’artista, poeta, historiador visionari i armonitzador còsmic”, fundador el 1983 de la Red de Arte Planetario, i la Fundación para la Ley del Tiempo (www.lawoftime.org), José Argüelles.

La imatge de la portada del llibre (adalt) és una reproducció de la figura esculpida a la tomba del rei maia Pacal Votan, a Palenque, Chiapas (Mèxic). En la qual, “parece que el árbol de la vida saliera del abdomen o plexo solar de la figura principal. ¿Éste árbol de la vida es realmente el Kuxán Suum?” (…) “los hilos o fibras de vida galáctica invisibles que conectan al individuo y al planeta a través del Sol con el núcleo galáctico, o Hunab Kú.

Si tot va bé realitzarem un programa especial dedicat al Tzolkin i els calendaris maies, abans d’acabar l’any. Llavors, segurament tornariem a compartir els textes i les visions del “Factor maya”, polèmic en molts aspectes i alhora molt interessant.

De moment pots escoltar els programes monogràfics sobre Guatemala ja emesos i publicats en el següent bloc, que també tens enllaçat a la secció GUATEMALA, a la barra del sumari-capçalera d’aquest bloc:

http://www.onesdepau-guatemala.blogspot.com

L’altre llibre que llegim en el reportatge sobre el joc de pilota és “Los heroes gemelos del Popl Vuh. Anatomía de un mito indígena”. L’autor, Nahum Megged (editorial “Jose de Pineda Ibarra”, 1979).

Disco de Chinkultic, Estado de Chiapas. Maya. Clásico tardío (600-900 D.C.). Piedra caliza. 56 cm. (diámetro) x 13 cm. (grosor). Museo Nacional de Antropología, Ciudad de México. “Reproduce el mito en que Xbalanqué, uno de los héroes gemelos mayas, juega contra los señores del Xibalbá (inframundo), usando como pelota la cabeza de su hermano Hunahpú.”

Joc de pilota a Cobán, Alta Verapaz (Guatemala. No confondre amb Copán, Honduras). [clicar amb el botó dret  del “ratolí” per veure la imatge en gran i apreciar millor els marcadors de pedra amb forma d’aro].

Apuntem la música que ha acompanyat la lectura dels textes del joc de pilota:

> “Birdy”, música de la pel·lícula. Peter Gabriel, 1985.

>Danny the dog”, música de la pel·lícula. Massive Attack, 2004.

> “Man on wire”, música del documental. Michael Nyman, 2008.





((odp)) Un pont de mar blava (6): Algèria, 2a. part.

22 08 2010

Programa odp83: En la segona part del monogràfic dedicat a Algèria, acabem de llegir La guerra bruta (Pagès editors): “el testimoni d’un oficial de les forces especials de l’exèrcit algerià, 1992-2000”. Habib Souaïdia descriu amb pels i senyals la corrupció i barbàrie del “règim dels generals” al país magrebí.

Llengua (llibre i lectures): CATALÀ.

Habib Souaïdia.

Portada de “La sale guerre” (“La guerra bruta”), edició francesa de La Decouverte. Fotografia de Michael von Grafenried (d’esquerra a dreta: els generals Mohamed Lamari, Abdelmaleck Guenaïzia, Yahia Rahal i Mohamed Bouchareb durant l’enterrament de Mohamed Boudiaf a Alger, el juliol de 1992).

Algunes frases dels capítols que llegim: “La societat està gangrenada, cal doncs procedir a amputacions”. (…) “Es van obrir camps de concentració al sud del país”. (…) “L’escola de paracaigudistes de Biskra és una escola que no forma soldats sinó màquines de matar. És un lloc que treu tot humanisme, que destrueix l’home”. (…) “La lluita antiterrosita havia començat i es necessitaven joves oficials. Necessitavem, carn de canó”. (…) “L’ordre “Bravo555″ paralitza, instantàniament, a tota la regió d’Alger, l’acció de totes les unitats antiterroristes del Centre de Comandament de la LLuita Antisubersiva per evitar interferir en les operacions il·legals del PCO, la Policia del Crim Organitzat)”. (…) “Tots aquests coronel van acabar tenint més sang a les seves mans que tots els grups teroristes junts. Van assassinar o van fer assassinar centernars de militars i milers de civils -aquells que avui en diuen “desapareguts”. (…) “Els nostres caps (de l’exèrcit) haurien pogut posar fi al terrorisme si realment ho haguèssin volgut”. (…) “A mitjans de l’any 1995 em van empresonar”. (…) “Al menys 150.000 morts, milers de desapareguts, centenars de milers de vídues i d’orfes, de ferits, de persones desplaçades. I els responsables d’aquest drama segueixen al seu lloc”. (…) “Els lligams dels generals criminals amb França són nombrosos i antics. Alguns d’entre ells, com Mohamed Lamari i Fodhil Chérif, van seguir estudis castrenses a París. No sorpren que utilitzin els mateixos mètodes detestables (tortura, matançes, napalm, manipulacions i intoxicacions de tota classe). (…) El problema del nostre país no és la religió, no és l’islam. És la justícia”. (…) “Faig una crida als responsables dels partits polítics algerians. Us demano que trenqueu amb els generals mafiosos abans que no sigui massa tard”.

Música que acompanya les lectures d’aquest programa, per ordre d’aparició (primer títol tema i després nom autor): 1) “Huo”, Mercan Dede. 2) “Ya-Rayah”, versió de Rachid Taha. 3) “H’asbu-Hum”, Rachid Taha. 4) “Bledi”, Cheb Mami. 5) “Hagda”, Khaled. 6) Rock de kasbah”, Rachid Taha. 7) “LLi bat mat”, Rachid Taha. 8) (repetició) “Ya-Rayah”. 9) “Sidi”, Hamid Baroudi. 10) “Ya-Rayi”, Khaled. 11) “Bekatani”, Cheb Mami. 12) “Vue sur le mer”, Kad Achouri. 13) “Mani Hani”, Khaled. 14) “Montuno Noreño”, Jomed. 15) (repetició) “Ya-Rayah”. 16) “Ahora, Ahora”, Rachid Taha. 17) “Viens Habibi”, Cheb Mami.

A la primera part del monogràfic sobre Algèria (odp82), a més de “La guerra bruta”, també llegim fragments dels seguents llibres:

> “Els amazics. Una història silenciada, una llengua viva”, Hassan Akioud, Eva Castellanos (Cossetània Edicions, 2007).

> “Luisa Hanune. La otra cara de Argelia. Conversaciones con Gania Muffok” (Ediciones VOSA, 1996).





((odp)) Un pont de mar blava (4): Turquia (2a. part).

11 07 2010

Programa odp77: Segona part del monogràfic sobre Turquia. Escoltem el documental El genocidi armeni (veure video abaix) dirigit per Andrew Goldberg, que ens explica molt bé com va succeir un dels genocidis més grans de la història: més d’un milió d’armenis assassinats entre 1915 i 1918 durant la descomposició de l’Imper Otomà (veure mapa abaix). Després fem uns breus apunts sobre la dansa sufí. I acabem el capítol de La guerra secreta en Turquia que denuncia la “contra-guerrilla” turca (exèrcit clandestí de l’OTAN a Turquia) i la persecució i repressió del poble kurd.

Format: reportatge. Llengua: CATALÀ/CASTELLÀ.

Adjuntem novament el pdf del llibre  “Los ejércitos secretos de la OTAN. La Operación Gladio y el terrorismo en Europa Occidental”, escrit per l’investigador suïs Daniel Ganser i publicat el 2010 a Espanya per  El Viejo Topo.

Música d’aquest reportatge:

1) Aynur, cantant kurda (interpretació gravada per al documental “Cruzando el puente. Los sonidos de Estambul”, dirigit per Fatih Akin, 2006).

2) Omar Faruk (disc “Alif”), músic turc.

3) Música sufí, Mevlana Gurdjief.

4) Electrònica + tradicional turca, Nercan Dede (“Cruzando el puente”).

4) Hip-Hop turc, Ceza (“Cruzando el puente”).

5) Música electrònica durant la lectura Los ejércitos secretos de la OTAN, disc impulsat per Fundació per la Pau (25 autors composen 25 temes pels 25 arguments de la noviolència activa que divulga la fundació).

A l’entrada corresponent al programa odp76 trobaràs un mapa de Turquia i de l’Imperi Otomà. I a la del programa odp75 un mapa de la Mediterrània amb els paios de la riba Sud i Est.

I per qui vulgui ampliar la informació sobre el sufisme que vam difondre (potser de forma massa breu) en aquest reportatge de Turquia, adjuntem l’enllaç al web de l’Editorial Kairós amb les publicacions editades sobre sufisme.

La propera setmana a Ones de pau, Un pont de mar blava (5): Argèlia.

El genocidio armenio, documental de Canal Historia difòs per Ones de pau aquesta setmana en la segona i última part del monogràfic sobre Turquia.





((odp)) Un pont de mar blava (2): Liban (2a. part).

27 06 2010

Programa odp75: Segona part del programa dedicat al Liban. Aquesta setmana si que podem fer l’entrevista amb un membre de l’associació Paz Ahora que va estar present al Liban durant l’atac i bombardeig israelià de 2006. Començem llegint un text que proposa la unificació de Síria i el Liban com a possible solució per resoldre les  injustícies i evitar la violència “dels paisos grans cap als petits”. I acabem denunciant l’exercici militar internacional “Azor” que s’ha fet del 17 al 24 de juny al Centro de San Gregorio de Zaragoza: pilots i helicòpters militars de diferents paisos europeus pertanyents a l’Agència Europea de Defensa (EDA) fent pràctiques de guerra en territori espanyol per seguir preparant les guerres i les invasions com la d’Afganistant o el Liban.

Entrevistat: Jaume d’Urgell, membre de l’organització Paz Ahora.

Adjuntem un vídeo-documental venezolà produit per Panafilms – Anmcla l’agost de 2006 i publicat a Rebelion.org: “Libano: las huellas del Imperio”. Recordem que la Segona Guerra del Liban o la Guerra de Juliol és va lliurar del 12 de juliol al 14 d’agost de 2006.

En aquest programa hem repetit la música emesa la setmana passada: “Báraka”, Orquestra Àrab de Barcelona. “Alif”, Omar Faruk. “Et deixo un pont de mar blava”, Miquel Martí i Pol, Lluis Llach.

De cara a les properes setmanes Ones de pau està preparant nous programes monogràfics sobre paisos de la riba Sud i Est de la Mediterrània: Turquia, Egipte, Argèlia





((odp)) Jiddu Krishnamurti (II).

15 05 2009

Programa odp19: segona part del programa dedicat al filòsof nascut el 1895 a Madanapalle, al sud de l’India. Aquesta setmana, a diferència de l’anterior, no escoltem cap vídeo i començem llegint l’històric discurs de dissolució de l’Ordre de l’Estrella d’Orient, pronunciat pel seu cap Krishnamurti, el 1929. Després compartim textes del filòsof sobre El poder, El jo i L’autodefensa.

Format: lectures. Llengua: CASTELLÀ.

“La Orden de la Estrella de Oriente fue fundada en 1911 para proclamar el advenimiento del Instructor del Mundo. Krishnamurti fue designado Jefe de la Orden. El 2 de agosto de 1929, día de apertura del Campamento Anual de la Estrella, celebrado en Ommen, Holanda, Krishnamurti disolvió la Orden ante tres mil miembros. Esta es la traducción completa de las palabras que pronunció en aquella ocasión, basada en el texto que se publicó en el Boletín de la Estrella del mes de septiembre de 1929″:

http://www.fkla.org/media/pdf/disolucion-orden-de-la-estrella-fkla.pdf

Annie Besant y Krishnamurti. Apertura Campamento de la Estrella.

Fundadores de la Sociedad Teosofica, Krishnamurti y su hermano (sentado en el suelo).

“Yo sostengo que la verdad es una tierra sin caminos, y no es posible acercarse a ella por ningún sendero, por ninguna religión, por ninguna secta. Éste es mi punto de vista y me adhiero a él absoluta e incondicionalmente. La verdad, al ser limitada, incondicionada, inabordable por ningún camino, no puede ser organizada.”

A partir d’aquesta renúncia, Krishnamurti va començar el seu propi cami de difusió arreu del món del que es coneix com les seves Ensenyançes. I com un home totalment lliure de lligams, ens ofereix tot el seu saber en la recerca de la veritat, despullada de doctrines i dogmes.

Comentarios sobre el vivir (Tomo1), 1956. El poder: “El deseo de éxito impide la humildad, y sin humildad, ¿como es posible comprender? (…) El deseo de éxito es el deseo de dominar. Dominar es poseer, y la posesión es el camino del aislamiento. (…) El aislamiento depara poder, pero el poder engendra antagonismo y dolor, ya que el aislamiento es resultado del miedo, y el miedo pone fin a toda comunión”.

Jiddu Krishnamurti en Brockwood Park, The Krishnamurti Center, Bramdean, Inglaterra.

En aquest programa també parlem de l’ego i llegim el capítol  “El yo”, del mateix llibre Comentarios sobre el vivir: “La causa del vacío interno es el deseo de llegar a ser; y haga uno lo que haga, jamás podrá llenar ese vacío. Quizá escape de él de forma vulgar o con refinamiento, pero el vacío seguirá siendo su sombra; aunque uno no quiera verlo, él seguirá estando ahí. (…) Cada esfuerzo del “yo” para ser o para no ser es un movimiento que lo distancia de lo que es. (…) Si somos capaces de afrontar ese vacío, de permanecer con ese doloroso sentimiento de soledad, el miedo desaparece por completo y se produce una transformación fundamental. Para que eso suceda, es necesario experimentar esa nada, lo cual es imposible si hay un experimentador. (…) Sólo el experimentar lo que es sin nombrarlo le libera a uno de lo que es“.

La autodefensa: “El deseo de herir a otro, ya sea con la palabra, con el gesto o de manera más profunda, es muy fuerte en la mayoría de nosotros. (…) El deseo mismo de que no nos hieran hace que hieramos a otros; dañar a otros es una manera de defenderse de uno mismo. (…) ¿Qué es lo que defendemos, lo que protegemos con tanto cuidado? Sin duda es la idea que tenemos de nosotros mismos, en todos sus aspectos. Si no protegiéramos esa idea, ese centro de acumulación, no existiría el “yo” y lo “mío”. Entonces seríamos especialmente sensibles, vulnerables a nuestra propia manera de ser, tanto consciente como oculta; pero como la mayoría no deseamos descubrir el proceso del “yo”, oponemos resistencia a cualquier invasión de la idea que tenemos de nosotros mismos. Esa idea es completamente superficial; pero, puesto que la mayoría vivimos en la superficie, nos contentamos con ilusiones.” En el áudio del programa puedes escuchar los capítulos citados enteros.

El filòsof, escriptor, orador i educador Jiddu Krishnamurti, abans de morir el 1986 a Ojai, California (EEUU), va crear quatre fundacions i diverses escoles, i va publicar més de seixanta llibres plasmant “un ampli missatge cap a una comprensió total de l’èsser humà”.

Jiddu Krishnamurti y Leadbeater. 1910.

Jiddu Krishnamurti, Ojai, California, USA, 1962.

El programa acaba recordant un altre fragment de les ensenyançes del que fou “un gran mestre espiritual i al mateix temps una persona religiosa sense religió”:

“La virtud es la paz que sobreviene cuando se está libre del ansia de devenir, y es una paz del corazón, no de la mente. (…) Porque la virtud del corazón es comprensión.”





((odp)) Jiddu Krishnamurti (I).

8 05 2009

Programa odp18: l’autoritat i la violència segons el filòsof Krishnamurti. Lectura de textes i escolta de vídeos d’un dels filòsofs més carismàtics del segle XX. Amb una enseñança paradoxal perquè Krishnamurti convidaba a prescindir de l’autoritat dels mestres: no calen gurús ni principis generals, lo essencial és la pròpia alliberació, el descondicionament, la llibertat interior.

Format: lectures i videos. Llengua: CASTELLÀ.

Començem el programa amb la lectura del primer capítol del llibre Comentarios sobre el vivir (Tomo 1), editat per Krishnamurti Foundation of America el 1956. L’edició en castellà que llegim a Ones de pau és d’Editorial Kairós (2006). Fem la pausa musical amb els Kraftwerk i el tema musical “Home sweet home” rescatat d’un antic “caset”. I acabem amb la cançó “Who do you think I am” de Sinéad Lohan, interpretada per Joan Baez (Gone from danger, 1997).

“Tres piadosos egoístas”:

“La ambición en cualquiera de sus formas -ya sea de bienestar para un grupo, de salvación individual o de realización espiritual- es una acción aplazada. El deseo siempre es del futuro; el deseo de llegar a ser es la inacción en el presente. El presente tiene más importancia que el mañana, pues la totalidad del tiempo se halla en el ahora; comprender el ahora es estar libre del tiempo. El llegar a ser és la continuación del tiempo, del sufrimiento; el llegar a ser contiene el ser. Ser es siempre en el presente y es la forma más elevada de transformación; llegar a ser es una simple continuidad modificada. Sólo en el presente, en el ser, hay una tranformación radical.”

Jiddu Krishnamurti, 1950.I enfrontem L’autoritat, capítol 28 del mateix llibre, que acaba així: “El culto a la autoridad, tanto en lo grande como en lo pequeño, es dañino; y lo es mucho más en asuntos religiosos. No puede haber ningún intermediario entre uno y la realidad; y si lo hay, es un falsificador, alguien que fomenta la discordia; no importa quien sea: el más grande de los salvadores o el último gurú o instructor de uno. El que dice saber no sabe; puede conocer únicamente sus propios prejuicios, sus creencias autoproyectadas y sus demandas sensoriales. No puede conocer la verdad, lo inconmenurable. (…) Establecer una autoridad y seguirla impide toda comprensión. Cuando hay comprensión hay libertad; la libertad no puede comprarse o recibirse de otro. Lo que se compra se puede perder; a uno se le puede quitar lo que se le ha dado; y se engendaran así la autoridad y el miedo. El miedo no se puede eliminar encendiendo velas para aplacarlo; termina con la finalización del deseo de llegar a ser.”

VIDEO 1: “La autoridad” (escolta la traducció simultània en l’àudio del programa).

http://www.youtube.com/watch?v=ZWT60tvp9ts&hl=es&fs=1

Per cert que aquest vídeo gravat l’any 1985 a Ojai, Califòrnia (EEUU), no correspon a la primera xerrada pública (“first públic talk”) de Krishnamurti, com es pot llegir en una sobreimpressió del vídeo, doncs el filòsof moriria el 1986, després de més de 65 anys fent xerrades i compartint les seves ensenyançes arreu del món.

“La violencia existe cuando me amoldo a un patrón y permito que se me programe, que usted me imponga lo que debo hacer. (…) Luego cuando acepto la autoridad, hay violencia. (…) Cuando hay orden, no hay autoridad porqué hago lo correcto de forma natural, sin imitar un modelo”.

VIDEO 2: “¿Es posible terminar con la violencia?”  Escucha la traducción simultánea en el audio del programa y clica en el siguiente enlace para ver el vídeo:

Video Krishnamurti. ¿Es posible terminar con la violencia?

“Cuando se observa la violencia, sólo la violencia, el obervador que oberva la violencia es violencia. (…) ¿Qué es lo que sucede en su mente cuando usted sólo observa el hecho en lugar de inventar su opuesto?”

Les paraules de Krishnamurti són un estímul i no una imposició. Un estímul perquè cada lector accedeixi, per si mateix, a la seva pròpia i irreductible (sense coerció) realització.”

En les seves ensenyançes Krishnamurti s’endinsa i aprofundeix en allò que els antics grecs ja plantegaven:  “Coneix-te a tu mateix”. Un missatge clau.

I suggerim un altre text que no hem llegit durant el programa però que forma part d’un altre llibre del mateix autor, La libertad interior (1970).

Jiddu Krishnamurti.

Adjuntem a continuació la direcció-web de la Fundació Krishnamurti amb seu a Madrid:

Fundación Krishnamurti Latinomaericana en España.

I la propera setmana farem la segona part d’Ones de pau dedicat a Jiddu Krishnamurti. Començarem el programa recordant el discurs de dissolució de l’Ordre de l’Estrella d’Orient per part del seu cap, el mateix Krishnamurti, l’any 1929. Parlarem del poder. I continuarem aprofundint en la comprensió del “jo” i la violència.





((odp)) Mahatma Gandhi. Militarisme a España (II) i guerrilla a Guatemala (II).

1 02 2009

Programa odp04: programa a tres “bandes”: India, Espanya, Guatemala; Noviolència gandhiana, exèrcit espanyol, guerrilla guatemalenca. Tres prespectives diferents per aproximar-nos a la pau. Recuperem una entrevista sobre Mahatma Gandhi. I escoltem la segona part de les entrevistes sobre militarisme a Espanya i guerrilla a Guatemala, emeses fa dues setmanes (odp02/03).

Format: entrevistes. Llengua: CATALÀ (1+2), CASTELLANO (3).

Convidat1 (Mahatma Gandhi): Agustí Pániker, escriptor i editor de l’Editorial Kairós. Convidat2 (militarisme a España): Pere Ortega, investigador del Centre JM Delàs. Convidat3: Ignacio Barroso de l’Associació d’Amistat amb el Poble de Guatemala.

No hi ha camins per la pau, la pau és el camí (Gandhi).

I aquest camí sovint es ben fosc, com els passadissos del Congrés o alguns polígons industrials… “Las actas de la JIMDDU (Junta Interministerial Reguladora del Comercio Exterior de Material de Defensa y de Material de Doble Uso) están clasificadas como secreto oficial, lo que conlleva que sólo los diputados de la Comisión de Secretos Oficiales pueden ser informados de las autorizaciones de exportación de armas españolas, sin que éstos a su vez puedan informar o dar publicidad de la información que reciben. En definitiva, el Parlamento y el conjunto de diputados, no tienen derecho a saber ni las armas que se exportan ni el destino de éstas.”

Legionarios de la tercera compañía Juan de Austria 111 en una procesión de Semana Santa en Málaga, España, abril 2009. (c) AP Photo / EFE, Jorge Zapata.

“El gasto liquidado de las fuerzas militares españolas en el exterior entre el año 1997 y 2007 fue de 2.951 millones de euros.”

“Las fuerzas armadas cuentan hoy con un ejército profesional de 75.000 soldados y 49.000 mandos militares”. Això surt a un comandament militar per cada dos soldats!!

Al següent enllaç trobaràs més informació del llibre del qual n’es coautor l’entrevistat d’Ones de pau: El militarismo en España: balance del ciclo armamentista español hasta 2007.

Mahatma Gandhi en una visita a Occident.