((odp)) Un pont de mar blava (9): Síria.

11 12 2011

Programa odp148: Nou monogràfic de la sèrie Un pont de mar blava, iniciada el 2010 (Liban, Turquia, Algèria, Líbia, Sahara Occidental). I aquesta setmana, Síria. Després de la contrarevolució imperialista consumada a Líbia, la pressió internacional (“guerra bruta” i, de moment, de “baixa intensitat”) a Síria continua amb similars metodologies (paramilitars i mercenaris, propaganda, manipulació informativa i corrupció) i el mateix objectiu, eliminar el govern legítim del país. Començem el programa amb un resum de la història antiga i moderna del país àrab. Llegim articles d’informació alternativa. I rebem la trucada d’un barceloní nascut a Síria que ens comparteix la seva opinió.

[ÀUDIO: Per problemes tècnics aquesta setmana no podem publicar la gravació del programa emés en directe diumenge a Contrabanda FM].

Llengua: CATALÀ/CASTELLÀ.

Wikipedia – Siria (l’enciclopedia lliure): A la presentació del programa fem una lectura resumida d’aquesta font.

Red Voltaire (“información no alineada”). Articles sobre Síria que llegim al programa:

> “El plan de desestabilización contra Siria”, de Thierry Meyssan (Red Voltaire – Beirut, 20/6/2011):

> “Siria: las supuestas 3.500 víctimas del régimen del presidente sirio Al-Assad están vivas”, Russia Today (RT), publicat a RedVoltaire (30/11/2011).

Boletín “Armas contra las guerras”, del Colectivo de Investigación sobre las Armas Radiactivas (CIAR). Al programa llegim articles dels butlletins seguents:

> Boletín 402 (15/11/2011): “¿Qué está pasando realmente en Siria? (I)”: “Lo que no te cuentan sobre Siria. Repetición del mismo guión que en Libia, d’Alfredo Embid. I “El asunto de Hamao cómo 10.000 manifestantes se convierten en 500.000 en los despachos de AFP”, de Pierre Piccinin

> Boletín 403 (22/11/2011): “¿Qué está pasando realmente en Siria? (II)” “Mentiras y verdades sobre Siria. “23 razones por las que no deben aceptar sin crítica la visión occidental de la revuelta en Siria”, de Jeremy Salt.

> “Siria: ¿Quién está detrás del Movimiento de Protesta?”, de Michel Chossudovsky (original en anglés a Global Research, 3/5/2011). Aquest no el llegim durant el programa per falta de temps però és molt interessant, aquí van alguns fragments:

(…) “La existencia de una insurrección organizada compuesta por bandas armadas que participan en actos de asesinato e incendios ha sido desestimada por los medios occidentales, a pesar de la evidencia en sentido contrario.

Las manifestaciones no se iniciaron en Damasco, la capital de la nación. En un principio, las protestas han sido integradas por un movimiento ciudadano masivo en la capital de Siria”.

“Las manifestaciones comenzaron en Daraa, un pequeño pueblo fronterizo de 75.000 habitantes, en la frontera entre Jordania y Siria, en lugar de en Damasco y Alepo, donde se encuentra el sostén principal de la oposición política organizada y los movimientos sociales”. (…)

“¿Quiénes son estos “manifestantes”, incluyendo francotiradores en tejados que estaban dirigidas a la policía?” (…)

“El informe del Ya Libnan libanés cita también a Al Jazeera reconociendo que los manifestantes habían “quemado la sede del Partido Baaz y el Palacio de Justicia en Dara’a”.

“Estos informes de noticias de los acontecimientos en Daraa confirmar lo siguiente: Esta no fue una “protesta pacífica” como declaran los medios occidentales. Varios de los “manifestantes” portaban armas de fuego y las estaban utilizando contra la policía: “La policía abrió fuego contra los manifestantes armados matando a cuatro”. (…)

“El “movimiento de protesta” en Daraa del 18 de marzo tenía todas las apariencias de ser un evento organizado involucrando, con toda probabilidad, el apoyo encubierto a terroristas islámicos por el Mossad y/o los servicios de inteligencia occidentales. Fuentes gubernamentales apuntan al papel de grupos radicales salafistas (con apoyo de Israel).

Otros informes han señalado el papel de Arabia Saudita en el financiamiento del movimiento de protesta. (…)

Desde la guerra afgano-soviética, las agencias de inteligencia occidentales, así como Mossad israelí siempre han utilizado diversas organizaciones terroristas islámicas como “activos de inteligencia”. Washington y su indefectible aliado británico han proporcionado un apoyo encubierto a “terroristas islámicos” en Afganistán, Bosnia, Kosovo y Libia, etc., como un forma para desencadenar conflictos étnicos, violencia sectaria e inestabilidad política. (…)

Si bien una intervención militar de la OTAN en el futuro inmediato parece muy poco probable, sin embargo, Siria está en hoja de ruta militar del Pentágono, es decir, una eventual guerra contra Siria está contemplada tanto por Washington como por Tel Aviv”.

“Si llegase a ocurrir, en alguna fecha futura, conduciría a una escalada. Israel estaría inevitablemente involucrado. Todo el Medio Oriente y Asia Central desde el Mediterráneo Oriental a la frontera chino-afgana se incendiaría”.

Sóna apocalíptic però en realitat… quans paísos ja han estat “incendiats” amb el terrorisme d’estat (intern i extern) o l’intervenció militar directa desde l’exterior! Palestina, Algèria, Irak, Afganistan, Líbia…I no anem a l’Àfrica Subsahariana o a l’Amèrica Llatina perquè no acabariem. ¡Quanta dissidència, quantes revoltes populars (pacífiques o armades) justes han estat “apagades” amb el terrorisme d’estat (i els crims de guerra)!

I un últim article per entendre millor el nou taulell geopolític d’Orient Mitjà i el nou ordre mundial pretès pels neoconservadors del capitalisme global:

> “La contrarevolución en Medio Oriente” (el clan de los “sudaire” de Arabia Saudí), de Thierry Meyssan (Red Voltaire – Damasc (Siria), 15/5/2011):

(…) “Según esos periódicos [árabes antisirios], la violencia terminará sólo cuando Bachar el-Assad obedezca dos órdenes: 1) romper con Irán y 2) suspender el apoyo sirio a la resistencia en Palestina, Líbano e Irak”. (…)

Música del programa:

> “Dark Eyes”, “Ya Bouy”, “Laundry Girl”, del músic turc Omar Farouk Tekbilek (àlbum “Alif”, 2011 Resistencia).

>”Ricochet”, Tangerine Dream (directe, Virgin Records, 1971).

> “Kabab Kardi Dile Janam” (flauta afganesa).

> “Shabe-Hamrahat” (cantant afganesa).

Anuncios




((odp)) Corporacions Militars Privades (2a. part).

29 05 2011

Programa odp120: Diumenge passat no vam fer programa perquè a Contrabanda FM vam emetre en directe l’assamblea general de l’acampada de Barcelona a plaça Catalunya. Aquesta setmana Ones de pau ha tornat a l’emissió habitual dels diumenges i hem emès la segona part del monogràfic dedicat a les empreses militars privades i la “indústria dels serveis de mercenaris”. Abans de començar el programa, denunciem l’exhibició militar del Dia de las Fuerzas Armadas que s’ha realitzat a Málaga, aquest cap de setmana.

Llengua: comentaris en CATALÀ, lectures en CASTELLÀ.

Clicar la imatge (adalt) o aquí per obrir el document pdf i llegir el capítol “Listado de las Corporaciones Militares Privadas más importantes”.

Apuntem també les referències de l’altre llibre que llegim en aquests monogràfics: “Blackwater. El auge del ejército mercenario más poderoso del mundo”, de Jermey Scahill (editorial Paidós, edició revisada i ampliada, 2010).

En aquest programa llegim (parcialment) “La emboscada” de Faluya, Iraq (Capítol 7), “Pacificaremos Faluya” (Capítol 8) i “El domingo sangriento de Bagdad” (Introducció), del llibre “Blackwater”.

Recordem que la companyia militar privada Blackwater USA des del 2009 s’anomena Us Training Center (www.ustraining.com), pertanyent al grup Xe Services (www.xecompany.com).

Apuntem el que diu la contraportada del mateix llibre per presentar a Scahill: “es periodista de investigación y colaborador habitual de la revista The Nation, así como corresponsal de los programas de radio y televisión Democracy Now! Sus reportajes han merecido numerosos premios, entre los que se cuenta el prestigioso premio George Polk de periodismo, con el que ha sido galardonado en dos ocasiones”.





((odp)) Corporacions Militars Privades (1a. part).

15 05 2011

Programa odp119: Els mercenaris, paramilitars, “escuadrones de la muerte”, “exèrcits secrets” i terrorisme d’Estat no són cap novetat (malauradament existeixen des de fa molt temps) però des de la proclamació de la Guerra Global “contra el terror” anunciada (públicament) el 2001 pel govern nordamericà (G. W. Bush, D. Rumsfield i companyia), la privatització de la guerra (control social, represió, conflicte armat…) s’ha convertit en la tendència política, militar i econòmica de la nova era neocolonial del segle XXI. La “guerra bruta” continúa amb la màxima impunitat i el negoci de la violència i la mort cotitza a l’alça a les borses de Nova York, Londres, París, Moscú, Honk Kong, Madrid, Barcelona…

Llengua: lectures, CASTELLÀ.

Transcrivim el text del llibre “Medios violentos. Palabras e imágenes para el odio y la guerra”, de Pascual Serrano (El Viejo Topo, 2008), que comentem (i no podem llegir, coses del directe!) al començament del programa:

Capítol XV: ¿Iguales todas la violencias?

El 4 de abril de 1967, un año antes de ser asesinado, Martin Luther King habló en la iglesia de Riverside del barrio de Harlem, en la ciudad de Nueva York. Aquella noche dijo:

Nunca volveré a alzar la voz en contra de la violencia de los oprimidos que viven en guetos sin denunciar primero con toda claridad a la institución que es responsable de la mayor parte de la violencia que padece hoy día el mundo: mi propio gobierno.

Un missatge semblant, aquest de M. L. King, es pot atribuir a Mahatma Gandhi: No predicaré la noviolència (als oprimits o als demés en general) si aquesta (la noviolència) perjudica la seva resistència.

I la segona cita del mateix llibre de P. Serrano que és la cita d’un altre llibre, “Ojo con los media” (Hiru. Hondarribia, 1995), de Michel Collon:

Los grupos sociales que no disponen de vías pacíficas para reclamar sus derechos o han visto invadidos sus países pueden estar legitimados para recurrir a vías violentas para reclamar y exigir su dignidada.

Del mismo modo (…) las estrategias de comunicación que, aunque bajo un discurso de paz, favorezcan la imposición de la violencia del hambre, la injusticia y la desigualdad estarán cometiendo un delito criminal.

Els dos llibres que llegim en aquest primer monogràfic dedicat a les Corporacions Militars Privades són:

> “Mercenarios. Guerreros del imperio. Los ejércitos privados y el negocio de la guerra”, Daniel Pereyra (El Viejo Topo, 2007).

> “Blackwater. El augue del ejército mercenario más poderoso del mundo”, Jeremy Scahill (Edició ampliada i revisada, Paidós, 2010. Edició original, 2008).

Per cert, ¿algun/a lector/a “juga” a la borsa o és client/a d’alguna entitat bancària o d’estalvi que  “ven” productes o serveis (de qualsevol tipus) vinculats a la borsa? Potser no podrem aturar l’escalada militarista i la violència global sense precedents d’avui però al menys no siguem còmplices dels Estats i les empreses que finançien (legal o ilegalment) aquesta guerra (militar, econòmica, social…). Apliquem-nos a nosaltres mateixos allò del consum crític (si encara no ho fem) com un primer pas per fer realitat el canvi que volem. Perquè… ¿fins a quin punt som (o podem ser i deixar de ser) còmplices d’aquest model capitalista que incentiva les Corporacions Militars Privades i consolida la violència estructural (local i global, individual i col·lectiva)? Sens dubte, la Desobediència Civil és més necessària que mai però quan aquesta no afavoreix els canvis que volem (com la campanya d’Objecció Fiscal a la despesa militar de l’Estat)… ¿és l’hora de la nocooperació -de veritat- amb l’Estat? Com deiem fa unes setmanes, amb els responsables de la “democràcia de la violència” (o “Seguretat Democràtica”), ni dialogar. Així es que “mans a la obra”… la xarxa de “nodes” autogestionats ja fa temps que funciona a casa nostra i arreu. ¿Cadascú al seu lloc? (sí, això mateix ja ens ho preguntavem fa unes setmanes, i no deixarem de preguntar-nos-ho mentre avançem, coneixem i compartim noves experiències vitals i estratègies de lluita).

Salut i pau a tothom!

(ei que tornem la propera setmana amb un nou programa i entrada al bloc, això nomès es literatura, o no?)