Programa odp134: Entrevistem a un sobrevivent de «la quinta del biberó», formada pels soldats més joves (entre 16 i 18 anys quan van ser cridats a files) que van participar a la Guerra Civil Espanyola, i que van lluitar a la Batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938), entre d’altres fronts de guerra.
Entrevistat: Pere Godall i Gandia, nascut el 1920 a la ciutat de Tarragona, president des del 1988 de l’Agrupació de la Lleva del Biberó-41.
Llengua: CATALÀ.
Haviem anunciat que fariem un reportatge sobre el terreny de la Batalla de l’Ebre però finalment hem realitzat aquesta entrevista, un testimoni oral (després de més de 70 anys) del «combat més descarnat i el que va decidir el final de la resistència republicana, el final de la guerra i el final de la República». Als anteriors programes d’Ones de Pau dedicats a la Batalla de l’Ebre (1a part: odp130 i 2a part: odp131) trobaràs, entre d’altres informacions, els diferents espais i centre d’interpretació de la Batalla de l’Ebre que es poden visitar.
Apuntem el llibre de la periodista catalana Emma Aixalà «La quinta del biberó. Els anys perduts» (Proa, 2004) que recull el testimoni de 13 excombatents d’aquesta generació coneguda com «la quinta del biberó».
«Els pobles escenaris de la Batalla de l’Ebre, tant els del front com els de la immediata rereguarda, van patir doblement la guerra. Primer, durant la retirada republicana i l’ofensiva de les forçes nacionals, a la primavera de 1938. Després, mentre el riu fou la frontera bél·lica entre uns i altres. I finalment, quan la Batalla de l’Ebre, entre el juliol i el novembre d’aquell any. Alguns pobles, els de la riba esquerra del riu, encara van haver d’aguantar l’ofensiva de Franco de desembre de 1938».
«Fina ara, la majoria de testimonis sobre la batalla de l’Ebre provenen dels combatents i són molt pocs els que es deuen a la població civil, la qual va patir gairebé tant com els que lluitaven, sofrint no només en les seues persones i les dels seus familiars les penalitats de la guerra, sinó també en els seus bens, veient com les seues cases eren bombardegades o saquejades, els animals requisats, les collites perdudes i el seu poble destrossat, quedant-se en la ruïna i obligats a evacuar enmig de la incertesa o amagant-se en coves o casetes de camp i sobrevivint entre el perill i la miseria. I després, una vegada acabada la batalla, intentar refer la vida entre les runes i la desgràcia» («Treball de Recerca», Roc Salvadó Poy).
Querida Isabel:
Me pregunto si te abracé lo suficiente. Si te dije te quiero las veces que te merecías cuando te buscaba a tientas bajo los pliegues de las sábanas. Si te besé hasta quedarme sin aliento. No sé si ya será demasiado tarde. Y ahora tengo miedo.
Ante mí, ya sólo logro distinguir el olor a sangre seca procedente del reguero de cuerpos inertes desplomados sobre el arduo campo de batalla, que se une, inevitablemente, al sonido ensordecedor del rugir de las armas y las bombas de mano, y termina por mezclarse con la mugre y la miseria de los que sienten como yo que no regresaremos más a casa. Sí, tengo miedo.
Hoy mis muchachos hicieron un buen trabajo. No son más que un puñado de jóvenes reclutas imberbes que no alcanzan aún la mayoría de edad, sin formación política y mucho menos militar, pero que venían con las ganas de comerse el mundo. Nadie les previno de su mala suerte. ¿Sabes mi amor que les han apodado “La quinta del biberón”?, son enormes valientes. Pobres críos, algunos no se han recuperado del susto de ver a sus compañeros caer con los ojos vueltos ante la herida de bala y no creo que vuelvan jamás a conciliar un sueño sereno. (…)
Fragment incial de la carta del General Don Rodrigo González Arnau a la seva dona Isabel (1938). Pots llegir aquest relat sencer escrit per Noa aquí.
ACTUALITZEM L’ENTRADA: Haviem publicat la imatge d’aquest cartell (adalt) per acabar l’entrada del bloc de forma «provocativa». Però després hem volgut incloure alguna imatge d’en Pere Godall, com corresponia. I buscant, buscant, hem trobat les seguents fotografies, aquestes sí que realment polèmiques (o no?). Mireu i ens expliquem…
ADALT: Homenatge a les víctimes de la Batalla de l’Ebre a la Cota 705 (Punta Alta, on es troba el Monument a la Pau) de la Serra de Pàndols, el 2005. Al centre de la imatge, el Ministre de Defensa José Bono (actual president del Congrés), al seu costat membres de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41 (el segon per la dreta és en Pere Godall). ABAIX:Reunió al Ministeri de Defensa: Antonio Calvo, portaveu de l’agrupació dels «biberons», encaixa la mà amb Carme Chacón, actual ministra espanyola «de la guerra».
Què podem dir?… Abans que res, apuntar un detall significatiu: els avions F-18 de l’Exèrcit de l’Aire espanyol han participat fent exhibicions aèries en les jornades d’homenatge a les víctimes de la Batalla de l’Ebre, lo qual rebutgem i denunciem, perquè es tracta dels mateixos avions F-18 espanyols que, per exemple, participen a la guerra de Líbia. Dit això, el que hem de denunciar sobretot es que ministres de defensa com Bono i Chacón (així com tants altres polítics) parlin de pau mentre són els responsables de la política belicista (per no dir criminal i neocolonial) del govern espanyol en guerres falsament humanitàries com la d’Afganistan o Líbia, a les ordres de l’Aliança Atlàntica (l’OTAN).
Tota aquesta propaganda «humanitària» governamental, màscara del veritable govern militarista espanyol, no hauria de desvirturar (instrumentalitzar políticament) la tasca de memòria històrica que estan fent des de fa molts anys els sobrevivents de la «lleva del biberó», així com la de tantes altres associacions o col·lectius (moltes de les quals no perdonaran ni oblidaran mentre no es faci justícia de veritat). Es clar que cadacsú hauria de saber quan, com i perquè accepta (o no) l'»ajuda» institucional. En fi que a Ones de Pau desitgem que aquesta tasca de memòria històrica no caigui (encara més) en la manipulació política (i obstrucció «legal», en el cas judicial) de l’Administració Pública estatal o autonòmica.
Per acabar de complicar la cosa, sembla que no tothom es conscient, enten o vol reconèixer (i «amaga» o manipula, com els mass-media i les estructures de poder) les vinculacions que hi ha entre una «guerra social» i una «guerra civil». Potser la majoria de soldats de la «quinta del biberó», obligats a anar a la guerra, no sabien ben bé perquè lluitaven i en qualsevol cas, un cop acaben els combats, molts sobrevivents (tant els republicans com el nacionals) sabran que «en una guerra no hi guanya ningú». Nosaltres diriem que els soldats mai hi guanyen, perquè (com els obrers) són els peons de les classes dominants en la «guerra social». Cas a part (però tendència actual) són els mercenaris (soldats i paramilitars a sou) dels exércits privats contractats pels estats, questió que ja vam denunciar a Ones de Pau en un doble monogràfic sobre les Corporacions Militars Privades.
La intencionada confusió terminològica dels anomenats «rebels» de Líbia, que en molts casos en realitat són mercenaris entrenats pels serveis secrets dels EEUU, la CIA, i Gran Bretanya, l’M-16, que també han armat ilegalment, juntament amb altres paísos com França o Arabia Saudí, contrariament al que dicta la resolució de Nacions Unides en quant a l’embargament d’armes, és un altre exemple de manipulació i propaganda en la guerra social, en aquest cas també global.
No obstant, com vam explicar fa unes setmanes, les «causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936» eren evidents. I es que la sublevació militar franquista pretenia impedir (i ho va aconseguir) que la legalitat republicana, primer, i la revolució popular armada, després, imposéssin un nou model social, polític i econòmic a Espanya. I així, després de la Guerra Civil, un pocs privilegiats (militars, burgesia i esglèsia, amb la colaboració dels seus còmplices, actius i passius) es van mantenir al poder, someten a la majoria, durant més de 40 anys de franquisme.
Tanmateix l’absència de guerra no vol dir que hi hagi pau. I, com constantment deununciem al programa, les múltiples formes de violència directa, estructural i cultural dels nostres dies demostren que la guerra social continua.
Sigui com sigui, a Ones de Pau seguirem intentant anar més enllà dels «blancs i negres» alhora d’analitzar, refelxionar i explicar les causes de la violència i les injustícies que aquesta genera.
MÚSICA: Escoltem (a la meitat de l’entrevista) a Pere Godall tocant en directe el piano de casa seva (malauradament no vam poder gravar aquesta emocionant improvització amb la qualitat de so que es mereixia). I (al final) escoltem a Consuelo Velazquez Torres amb el seu famós bolero «Bésame mucho» (que també hem editat com a «separadors» de l’entrevista).
Recordem que Ones de Pau va emetre el 25 de setembre de 2009 una entrevista amb l’Edmon Gimeno Font, sobrevivent dels camps de concentració de Buchenwald, Dora i Bergen-Belsen, que enllaçem a continuació: odp37: Vivències d’un deportat. Republicans als camps nazis (II).
ones de pau 