((odp)) Vivències d’un deportat. Republicans als camps nazis (II).

25 09 2009

Programa odp37: Ones de pau entrevista a l’Edmon Gimeno Font, republicà deportat als camps de concentració i extermini nazis de Buchenwald, Dora i Bergen-Belsen. Entrevista en Català.

“Tren de la mort” de Compiègne al camp de concentració de Buchenwald, 27 de gener de 1944. En aquest tren són traslladats Edmon Gimeno i 1583 deportats més. El comboi  s’atura en una estació alemanya: “El gentío (civils alemanys) acude presuroso, no quiere perderse el espactáculo, quiere humillar a los representantes de las razas inferiores. Nos observan inquisidores como si fuéramos un grupo de simios debilitados y abrumados por este largo y tremendo viaje. Risas, burlas, insultos, palabrotas soeces, miradas despeciativas y coléricas. Los SS, explican y comentan -no lo dudo ni un momento- que somos enemigos declarados del III Reich y pertenecemos, según sus fanáticas y peligrosas mentalidades, a un grupo de untermenschen (subhombres), una especie de primitivos humanoides”. (pag. 68, Vivències d’un deportat).

La construcció de la fábrica subterrània d’armament alemanya, Gustolf-Werke II, fou l’orígen del camp de concentració nazi de Dora: “Por cualquier error o deliz, te pueden enviar al krematorium. “Du, morgen, Krematorium” (Tú, mañana, crematorio). En Dora, cualquier enemigo con un poco de influencia se creía con suficiente poder para enviarte al infierno. Aguanté más de una vez esta feroz amenaza”.

“La minoría perversa se incrustó con fuerza en esos campos de desolación y muerte. Lo hemos dicho y lo diremos siempre. Aquí no hay, no existe, ni bondad, ni comprensión, es el reino del mal absoluto” (pag. 101 , Vivències d’un deportat).

“Nuesta marcha veloz y penosa por ese antro de pesadilla es sencillamente una carrera absurda y criminal, es consecuencia del terror que impera en los campos de la muerte” (pag. 102, Vivències d’un deportat).

Recordem que la setmana passada Ones de pau va emetre el programa Republicans als camps nazis (I) -entrada anterior del blog, odp36-, amb una entrevista a la presidenta d’AMICAL de Mauthaussen, i una selecció de narracions i “Músiques de l’Holocaust”.

Anuncios




((odp)) Republicans als camps nazis (I).

18 09 2009

Programa odp36: commemorem el 70 aniversari dels primers deportats espanyols als camps de concentració i extermini nazis. Amb una entrevista des de la seu d’AMICAL, l’associació que treballa per difondre la memòria històrica de les víctimes i els supervivents espanyols dels camps nazis.

Format: entrevista/reportatge. Llengua: CATALÀ.

Entrevistada: Rosa Toran, presidenta d’AMICAL de Mauthaussen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme.

Al llarg de l’entrevista del programa podràs escoltar una selecció de música i narracions corresponent al Cd Músiques de l’holocaust (editat per Temps Record amb la col·laboració de la Casa de la Música de Terrassa i la Xarxa de Músiques de Catalunya, el 2008), interpretat pel Brossa Quartet de Corda, acompanyat per l’acordió de Gregori Ferrer i la veu d’Elies Barberà que recita diversos textes (veure més abaix la relació de text i música del Cd inclós en el programa).

El programa comença i acaba amb la composició musical A la vora del bosc, de Leonid Shokin, “escrita al front de Lenningrad. “

“Fruit de la trobada entre el músic Leonid Shokin i el poeta Petr Maichuk en un hospital de guerra, la cançó A la vora del foc va esdevenir un himne per la lluita heroica dels partisans i per la resistència de tots els fronts antifeixistes. En consequència, va aparèixer als camps de concentració en múltiples versions musicals, textuals i idiomàtiques fins esdevenir una melodia molt popular…”

Per ordre d’aparició al llarg del programa, pots escoltar les seguents peces del Cd “Músiques de l’holocaust”:

1> “A la vora del foc”, MÚSICA de Leonid Shokin. 2> “Allà baix a Aschwitz”…,  fragment del POEMA “Auschwitz” de Salvatore Quasimodo. 3>“Tot d’un plegat ens envaï un calfred…”, fragment del LLIBRE de memòries “El carretó dels gossos”, de Mercé Nuñez Targa. 4> “Amb molt poc temps ens havien reduït al no res…”, fragment d’un ARTICLE memorialístic d’Anita Lasker-Walfisch. 5> “Mira aquest és un lloc on no es pot tocar el violí…”, fragment del POEMA “Auschwitz” de León Felipe. 6> “Vosaltres que viviu segurs…”, TEXT de  l’obra “Shemà” de Primo Levi. 7> “A la vora del foc”, MÚSICA de Leonid Shokin.

Acabem recordant que del 8 al 10 d’octubre de 2009 es celebrarà la reunió del Comité Internacional de Mauthaussen a Barcelona, coincidint amb el 30 aniversari de la primera trobada del comité a la capital catalana l’any 1979.

I en el proper programa, escoltarem el testimoni d’Edmon Gimeno Font, un republicà català supervivent dels camps de concentració nazis de Buchenwald, Dora i Bergen-Belsen.





((odp)) El Refugi 307 [repetició]

28 08 2009

Divendres passat, 21 d’agost, per motius tècnics Contrabanda FM no va poder emetre la programació en directe per FM (91.4 de la Freqüència Modulada), i només va emetre per internet (com sempre a través del web: http://www.contrabanda.org). Per aquest motiu, aquest divendres tornem a emetre el reportatge del Refugi antiaeri 307 realitzat per Ones de pau.

I parlant de defensa activa i defensa passiva… recomanem el llibre d’un autor que comentem durant el reportatge, les memòries de Juan García Oliver: “El eco de los pasos” (Primera edició, 1978. Editions Ruedo Ibérico, París). L’edició que recomanem és l’editada el 2008 en col·laboració per: Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes, Llibreria La Rosa de Foc i Confederació Nacional del Trabajo de Catalunya.

Apuntem dues llibreries de Barcelona on segur que tenen aquest llibre: La Rosa de Foc (carrer Joaquim Costa, 34. Barri del Raval) i La ciutat invisible (carrer Riego, 35. Barri de Sants).

Transcribim a continuació un fragment del pròleg de Ramon Lladó Soler: “Desde el punto de vista de la ideología revolucionaria, Juan García Oliver, reúne a todas las tendencias libertarias y/o anarcosindicalistas, desde la intransigencia del sindicalismo revolucionario de los años iniciales, pasando por la estrategia insurreccional, que lo ocupó durante el período republicano, a partir de 1931, hasta el posibilismo que dominará su pensamiento, hasta su muerte acaecida en julio de 1980. García Oliver, comprime el ideario anarquista, arrastrándolo y haciéndolo pasar por las distintas pruebas del pragmatismo; y lo somete al vértigo de los hechos que se suceden bajo distintas circunstancias, poniendo a prueba y verificando hipótesis”.

En un segon pròleg del mateix llibre, Josep Alemany, escriu: “Existen dudas razonables de que García Oliver estuviera convencido del “ir a por el todo”; en primer lugar porque fue de los protagonistas en aceptar la continuidad de Companys. De ahí que el monumento a sí mismo que se erige en “El ego de los pasos” se desmorone estrepitosamente.” Deixant a banda aquesta opinió (i el fet que fou el Plenari de Locals i Comarcals de la Regional de Catalunya, qui va votar no anar “a per el tot” el 23 de juliol de 1936), al llarg de tot aquest llibre Garcia Oliver ens ajuda a entendre, a través dels fets que ell viu i coneix, què volia dir i que va implicar aquesta renúncia de “ir a por el todo”, en aquells moments revolucionaris unics en la història espanyola i mundial.

Aquestes memòries començen a Reus on l’autor neix i viu l’infància amb la seva família pobre i obrera, a principis de segle XX. Transcorre per Barcelona i Madrid on treballa de cambrer en cafeteries i hotels, alhora que participa activament en l’organització de la CNT i en múltiples gestions i accions revolucionàries protagonitzades per la mateixa CNT i altres forçes dels moviments llibertaris. Exerceix la direcció del Comité de Milícies Antifeixites de Catalunya. Després de ser empressonat (i patir la tortura carcerària) en diverses presons juntament amb altres activistes anarquistes, arriba a ser Ministre de Justícia del govern republicà de Largo Caballero, a Madrid i València. Tot visquent sorprenents experiències personals (a vegades increibles, de película) i imprescindibles etapes històriques per comprendre l’Espanya revolucionària d’aquells temps. I acabant en l’exili a Mèxic.

El llibre és llegeix com una novela gràcies a l’excel·lent redacció de l’autor i al fet que reprodueix bastants diàlegs viscuts entre ell mateix i molts dels grans protagonistes (populars i anònims) de la Revolució i Guerra Social espanyola.

Com escriu García Oliver en el mateix llibre, “La verdad, la bella verdad, solo puede ser apreciada si, junto a ella, como parte de ella misma, está también la fea cara de la verdad.”

I en un altre pàgina conclou: “Luchador anarcosindicalista, ¿cómo podías saber la dirección correcta partiendo de un mismo punto? ¿Cómo saberlo si nada se había escrito sobre la gesta que nunca habías realizado? Pero ahora que sí realizaste la gesta de los siglos, aprende, leyendo lo bueno y lo malo de lo que hiciste. Y no olvides, tendrás que volver a empezar, partiendo del punto inicial; el que en una u otra dirección, conduce a la victoria o a la derrota. ¡No vulevas a equivocar el camino!”.

I a l’inici de l’exili, també a l’Eco de los pasos, García Oliver escriu: “¡Pero no llores, vencido, que no siempres fuimos así! ¡Recordadlo vosotros los que venís tras de nosotros, lanzándonos los tanques italianos encima! ¡Recordadlo vosotros los que nos ametralláis desde los aviones alemanes!”

“¡Pudimos con el ejército! ¡Sí, os vencimos en el “Chringuito” del Paralelo de Barcelona! Para los militares vencidos, dije: “Llevadlos al Sindicato de la Madera”. “¡Pudimos con el ejército! Y os vencimos en la encrucijada de Ramblas y del paseo de Colón! Para los militares vencidos, dije: “Llevadlos al Sindicato del Transporte”.

“Día largo e interminable, día de treinta horas los del 18, 19 y 20 de julio de 1936. No lo olvidaremos nunca. Solos, vosotros y nosotros, ¡os vencimos! Fuimos los vencederos y porque lo fuimos nos conducimos generosamente con vosotros, cuando ya habíais abandonado las armas, y con los puños apretados, tensos los nervios, mirando al suelo, esperabais ser fusilados.”

Però després no es va “anar a per el tot” (el comunisme llibertari). Es va participar en el govern republicà i es va perdre la Guerra. I García Oliver, ja a França exiliat, es pregunta: “¿De haber ganado la guerra, cómo habría sido nuestra paz?”.

Evidentment “El eco de los pasos” parla des de l’experiència d’un militant i líder anarcosindicalista que assumeix múltiples responsabilitats representant a l’organització CNT i a través del seu poder i iniciativa individual, però sobretot ajuda a entendre com eren i actuaven a Catalunya i Espanya actors i organitzacions d’ideologies tant diverses com: anarquistes, anarcosindicalistes, faistes, trentistes, lliberals, catalanistes, republicans, poumistes, socialistes, ugetistes, rabassaires, comunistes, comunistes soviètics, filocomunistes, stalinistes, falangistes, feixistes…

I encara més interessant, García Oliver ens descriu com funcionaven les diferents organitzacions i com eren (políticament i personalment) els homes i dones que les representaven, amb les quals va haver de col·laborar o enfrentar-s’hi, deixant molt clar (amb noms i cognoms i fets) quan es tractava de “mandanga” política i quan de responsabilitat i actuació digna i útil davant d’unes situacions tan complexes i trascendents com les d’aquella época.

Afegim a aquest intent de sinópsi per resumir aquest gran llibre, un altre fragment en el que l’autor descriu (en el transcurs d’una conversa privada amb el cònsul soviètic Antónov-Ovseenko, responsable entre d’altres de la contrarevolució soviètica a Espanya) el significat de la bandera cenetista roig i negra: “…el rojo y el negro, en conjunción, suponen una dimensión nueva del socialismo. O sea, que el rojo solo, simbólicamente igual a marxismo, y el negro solo, expresión cromática del anarquismo, son dos expresiones negativas del socialismo, por cuanto cada cual por separado expresa la cerrazón de conceptos absolutos, como autoridad y antiautoridad. Tal como si el ser humano no constituyese una síntesis de fuerzas en tensión y, por consiguiente, de fructificación, si logra equilibrarlas.”

I per concloure, un darrera frase del mateix llibre: “La revolución -afirma García Oliver- no es nunca una innovación, sino una permanente reforma“.





((odp)) El Refugi antiaeri 307.

21 08 2009

Programa33: Visitem el Refugi antiaeri 307 del barri del Poble Sec de Barcelona i entrevistem els guies perque ens expliquin com van afectar els bombardeigs a la ciutat i els seus habitants durant la Guerra Civil espanyola. Barcelona, entre altres ciutats catalanes i espanyoles, patia per primer cop en la història un “urbicidi”. La població civil indefensa es convertía en l’objectiu de les bombes de l’aviació enemiga. A la segona part del reportatge també recordem les lluites i les conquestes socials de la Revolució, abans i durant la Republica espanyola.

Format: reportatge. Llengua. CATALÀ.

Es pot visitar el Refugi 307 tots els dissabtes i diumenges d’11:00 a 14:00 h. I de dimarts a divendres, per a grups amb reserva prèvia, trucant al teléfon:  93 2562100. El refugi es troba cituat al carrer Nou de la Rambla, 169, a tocar del parc La Primavera, sota la muntanya de Montjuich.





((odp)) Economia social [redifusió]

19 06 2009

Programa odp24:  redifusió del programa  sobre Economia Social i Solidària (odp09). I el proper divendres tornem en directe amb un programa especial sobre “La Setmana Tràgica” o la “Revolució de Juliol” de 1909 a Barcelona. Ara fa 100 anys: revolució i anarquisme pels carrers de Barcelona…