((odp)) Bidea Helburu i noviolència activa.

27 11 2009

Programa odp45: Presentem el llibre «500 ejemplos de noviolencia. Otra forma de contar la historia». Escrit per Sabino Ormazabal, membre del grup de col·lectius i activistes socials d’Euskal Herria, Bidea Helburu Taldea. El llibre recull «accions noviolentes desenvolupades a Euskal Herria i a la resta del món, relacionades amb l’antimilitarisme, la qüestió de génere, el medi ambient, els drets humans, l’euskera… i altres temes.» Són «les estratègies de noviolència que jutgem més eficaces i necessàries per humanitzar i donar coherència a la rebeldia existents al nostre poble.» Publicat el 2009, ha estat editat en euskera i castellà per lafundació Manu Robles-Arangiz Instituta.

Format: entrevista. Llengua: CASTELLANO.

Convidat: Xabier Vázquez, membre de Bidea Helburu.

«Bidea Helburu no es solo un lugar de encuentro de activistas sociales a los que les une la alternativa noviolenta, puesto que también posibilita puntos de reflexión y debate público donde se muestran las distintas experiencias, inquietudes y testimonios personales y colectivos de desobediencia civil y noviolencia activa. Para ello, programamos anualmente las Jornadas de Noviolencia Activa en Donostia.

Transcrivim a continuació parts del segon pròleg del llibre. «Desde el barrio de Gracia, Barcelona. Ante las piedras del camino», de Gabriela Serra i David Fernández:

«¿Tirar la piedra y esconder la mano o esconder la piedra y tirar de manos? ¿De muchas manos antes que de pocas? ¿Blanco y negro inamovibles o tots els colors del verd, que diría Raimon? ¿Foto fija o película en movimiento? ¿Dar la cara o rehuirla, incluso ante el espejo? ¿Compartimentación estanca o transversalidad difusa apabullante? ¿Qué construimos? ¿Y cómo? ¿Red entretejida de disidencias o aislamiento térmico criminalizante? ¿Confundimos todavía precio y valor? ¿El huevo o la gallina? Los eternos debates sobre emancipación colectiva y transformación social, entre medios y fines, ante formas y fondos, bajo el arduo prisma de la voluntad de ser coherentes, siguen abiertos. En una época de desazón colectiva y de guerra global permanente desatada por los que -de desatar guerras, inocular miedos y blandir violencias- saben demasiado. Al fin y al cabo, son perfeccionistas del horror y del terror. De estado.» (…)

«Hoy, mañana, ante unos escenarios de cínica gobernabilidad autoritaria vía miedo y obsesión securitaria; ante la gestión sórdida, torticera i maccarthista para arremeter contra todo con la excusa -¿la gran excusa?- de la violencia nacida en los arrabales del malestar y la desigualdad; ante la siniestra razón de Estado -hoy pura razón de Establo, a coces con la mínima brizna de disidencia- abramos a espuertas las puertas de la desobediencia. Desarmémosles. Si el problema radica hoy en el desvínculo, en la liquidez baumaniana de unas sociedades radicalmente individualistas, atrevámonos a afirmar que no hay mejor escuela del vínculo -del vínculo social y comunitario, tan deteriorado y amenazado hoy- que la Desobediencia Civil: no delega, autoresponsabiliza. Es intrínseco a ella que el compromiso es con el cuerpo, no con la boca y las palabras que siempre se lleva el viento.» (…)

«…el cambio social radica en cada gesto. Y en cada gesto milimétrico nos la jugamos. En «Nadie es neutral en un tren en marcha.» (…)

Durant el programa comentem, entre d’altres, l’exemple dels militars oficials  a la reserva i els soldats israelians insubmisos, Ometz Lesarev i Refuseniks (Courage to Refuse, CTR) que practiquen la Desobediència Civil negant-se a formar part de l’Exèrcit israelià i denunciant la ocupació ilegal i sagnant dels territoris palestins així com les massacres de la població palestina amb operacions militars criminals i brutals com la de gener de 2009 a la franja de Gaza.

Per cert que al final del programa quan tornem a citar una frase del pròleg, «el compromiso es con el cuerpo, no con la boca y las palabras», diem per equivocació al traduir-la: «el compromis és amb el cor…». Potser en el moment de la lectura, vam recordar inconscientment una frase que deia un advocat laboralista: «estima i fes el que vulguis.»





((odp)) La tierra es de quien la trabaja.

20 11 2009

Programa odp44: un nou monogràfic sobre Guatemala en el que denunciem múltiples injustícies i difonem diverses lluites i resistències populars als megaprojectes en  aquest país Centreamericà. També denunciem una vegada més la connexió del capital transnacional  i el crim organitzat associat a aquest capital dels estats i les multinacionals americanes i europees. Per això ens fem ressó de la necessitat de connectar lluites i resistències d’aquí i d’allà. Així denunciem la globalització econòmica i la democràcia autoritària que criminalitza les lluites socials i persegueix, assassina o empresona els líders populars  i locals de la resistència, a Ciutat de Guatemala, a Barcelona, a París…

Format: entrevista online. Llengua: CASTELLÀ.

Entrevistat: Grégory Lassalle, membre del Collectif Guatemala, i autor del documental «Km 207: a la orilla de la carrretera».

«Km 207» denuncia el cas d’impunitat per la desaparició forçada i la massacre de nou companys del desaparegut assassinats a la Finca Nueva Linda. Fes clic a la fotografia (abaix) i podràs veure els fotoreportatges del guatemalenc James Rodríguez sobre el «cas obert» de Nueva Linda…

Resumim alguns continguts del programa. Un: Desaparició forçada  d’un treballador indígena a la Finca Nueva Linda (FNL) el 2003, al sud de Guatemala. Un cas més entre els milers que s’executen continuadament des de fa décades al país Centreamericà. Difonem la lluita per la justícia i contra la impunitat per la desaparició d’Héctor René Reyes i la mort de nou companys assassinats el 2004 durant el desallotgament per part de l’exèrcit, polícia i seguretat privada a la FNL, propietat d’un espanyol. L’ocupació pacífica es va fert per reclamar justícia per la desaparició d’Héctor Reyes. El «plantón» solidari a la carretera davant la FNL continua des de fa més de cinc anys, per exigir justícia a l’estat guatemalenc. 

Dos: Montana Exploradora de Guatemala, S.A. (Goldcorp Inc.). 27 llicències d’explotació mineral arreu del territori guatemalenc. Extracció d’or i plata i altres minerals. Montana «usurpa» terres indígenes i s’instal·la per la força en diferents comunitats maies. Acusa de sabotatge als indíegens que s’oposen pacíficament a la mineria. I promou judicis ilegals-legals contra la resistència popular que no vol la mineria a les seves terres. Expoliació dels recursos naturals del país, contaminació de la terra i rius, i secament de manantials, ulls i fonts d’aigua naturals. Les multinacionals mineres  només paguen (oficialment) un 1% dels beneficis obtinguts a l’estat. I la propaganda de la multinacional parla de «desarrollo»… Escolta què ens va dir una dona indígena maia sobre el significat de «desarrollo», gravat en un altre programa d’Ones de pau.

I si fas clic a la fotografia d’abaix podràs veure varios fotoreportatges del guatemalenc James Rodríguez per denunciar a la minera Montana Exploradora de Guatemala:

Tres: Unión Fenosa (Gas Natural). Després de la multimilionària privatització de la distribució elèctrica a Guatemala (a costa de les arques de la republica centreamericana i a favor dels comptes bancaris  de polítics guatemalencs i intermediaris de les multinacionals), Iberdrola i Gas Natural, aquesta última amb la seva filial Unión Fenosa i subfilials Deogsa i Deorsa, continuen robant al poble guatemalenc amb unes tarifes declarades ilegals el 2004 per la Corte Constitucional. Ja ho vam denunciar en el programa odp20.

Quatre: Consultes comunitàries a Guatemala. El dret (internacional) a decidir i a defensar la sobirania territorial i cultural dels pobles indígenes i de qualsevol comunitat afectada pels megaprojectes: mineria,  hidroelèctriques, monocultius, megacarreteres… al marge del Dret Internacional (no és cap novetat) i amb la força de les armes i el terror d’estat  vinculat al crim organitzat i les institucions finançeres internacionals controlades pels paisos rics (i la seva massa-consumidora acrítica i podrida).

Cinc: Quan les lleis de la democràcia totalitària no són suficient per protegir els privilegis socials i beneficis econòmics de les màfies polítiques-militars de l’oligarquia, la burgesia o la progresia, les armes dels seus mercenaris apunten als rebels assassinant-los amb total impunitat (i amb els còmplices del poder judicial executant el «tir de gràcia»  en forma de sentència ilegal-legal, o absència de sentència, quan faci falta: a Guatemala, «la impunitat de l’organisme judicial és del 93%. Font, CICIG). Així van desaparèixer a Héctor Reyes i així van executar la massacre de FNL.

I així continua la impunitat internacional arreu del món i la Guerra de Baixa Intensitat (quan no és la Guerra Global) contra qualsevol enèmic de les polítiques ultraconservadores. Repetim, a qualsevol lloc, en diferents graus però amb la mateixa estratègia de la POR: a Guatemala, a Espanya, a França…

Transcribim el fragment del llibre «Los caminos de Paxil» (novela d’Arturo Arias. Editorial Cultura, 1990) amb el que acomiadem el programa d’aquesta setmana. Un text que ens parla d’un símbol de la cultura ancestral maia i de l’actual república de Guatemala:

«El quetzal es el ave de la vida, del corazón del cielo, de los grandes sentimientos, del sagrado plumaje. Según la tradición de nuestro pueblo, la que nos transmiten al oído nuestros abuelos y abuelas, en la mañana en que los Altos Señores del Alba y el Crepúsculo Vespertino crearon el mundo Americano, los vientos soplando en círculos mágicos sobre la copa de un árbol de guayacán condensaron su espíritu. En seguida, del gigante remolino de hojas verde-azules, como emplumado dardo, voló el primer pájaro quetzal».

Més programes d’Ones de pau sobre Guatemala: www.onesdepau-guatemala.blogspot.com

Fotoreportatges de James Rodríguez: www.mimundo-fotorreportajes.org





((odp)) Violència Estructural: drogues (I).

13 11 2009

Programa odp43: Primer monogràfic sobre Violència Estructural i primera part del programa dedicat a la violència relacionada amb les drogues, des de la mirada social i als carrers de Barcelona. En la segona part  (que emetrem  properament) ens centrarem en la «guerra de la droga». Una guerra que causa moltes més víctimes i morts que les provocades pel consum de drogues. Els responsables de la qual són governs, narcotraficants, traficants d’armes, exèrcits,  paramilitars, banquers… enfrontats i/o associats en aquest negoci sagnant i multimilionari.

Format: entrevista. Llengua: CATALÀ.

Entrevistat: Oriol Romaní Alfonso, professor de la Facultat d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV). I membre de l’organització Grup IGIA.

Aquesta imatge em suggereix el títol «drogas limpias y duras». Si les drogues  ilegals fòssin legals, possiblement serien més netes, és a dir amb menys risc per a la salud dels consumidors. Perque es podria fer un us més higiènic, sense fer-ho d’amagat i coneixent la qualitat del producte consumit. Al mateix temps s’evitarien la majoria de  morts relacionades amb el tràfic ilegal de drogues. Lo de «duras» és molt relatiu doncs com apuntem en el programa, les drogues legals com l’alcohol per exemple també poden ser molt «dures» si entenem aquest adjectiu com el grau de marginació i exclusió social a més del risc per la salud.

Aquesta tanca publicitària és dels carrers d’Omaha, Nebraska (EEUU), el 2008. El text diu: «L’abús de les drogues és dolent. La guerra de la droga, pitjor». És un anunci firmat per l’associació (tradueixo del nom anglès) Accions Legals contra la Prohibició. Serveixi com a exemple il·lustratiu dels partidaris de la legalització de les drogues.

Afegim una informació interessant relacionada amb el fill del cap del Cartel de Medellín abatut el 1993. Segons publica l’agència EFE, «La vida de Juan Pablo Escobar, hijo del narcotraficante colombiano Pablo Escobar, aparece reflejada en el documental «Pecados de mi padre», dirigido por Nicolás Entel, y presentada hoy (ahir 12 de noviembre de 2009) en el Festival Internacional de Mar de Plata, Argentina.»

(en Argentina) «trabaja como arquitecto y vive exiliado Pablo Escobar bajo la identidad de Sebastián Marroquín; y (desde allí) ha roto el silencio mantenido durante años sobre su familia».

Pablo Escobar diu, en una entrevista a l’agència d’informació abans citada, que no ha perdut la por i aposta per la reconciliació a Colòmbia. El documental «reúne al hijo del jefe del Cartel de Medellín con los hijos de dos de sus víctimas, el candidato presidencial Luís Carlos Galán y el ministro de Justicia del gobierno de Belisario Betancur, Rodrigo Lara

«A juicio de Escobar, el ejemplo de las tres familias puede servir para ilustrar «el proceso de búsqueda de paz y el perdón» y de la reconciliación en Colombia.

La història que tracta el documental també és un exemple dels vincles i rivalitats entre el poder dels narcotraficants i dels polítics. Pablo Escobar va imposar als anys 1980’s  i inicis dels 1990 la llei de «plata o plomo» en el seu regnat del crim organitzat i el narcotràfic internacional (controlaba el 80% del trafic mundial de cocaina). La «plata» és diner i el «plom», la bala. Evidentment no sempre cal amenaçar a ningú perquè col·labori amb els narcotraficants com demostren molts empresaris i banquers que blanquegen encantats el diner del narcotràfic.





((odp)) Processos de pau (II).

6 11 2009

Programa odp42: Segon monogràfic dedicat als Conflictes armats i els processos de pau. Començem el programa recordant conceptes bàsics com pau positiva, pau negativa, construcció de pau, violència directa, violència estructural, violència cultural… I al llarg de l’entrevista expliquem breument (sense temps per aprofundir) com podrien ser alguns dels processos de pau a  l’Afganistan,  Honduras i Euskal Herria. El missatge clau del programa: «la pau positiva és un procés en constant construcció. No és un estat o un temps de pau, sinó un ordre social».

Format: entrevista. Llengua: CATALÀ.

Entrevistada: María Villellas, investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona.

«…la pau positiva és molt més que la mera absència de guerra. És un ordre social de reduïda violència i elevada justícia. És la igualtat en el control i la distribució del poder i dels recursos».

Som conscients que avui quan parlem de pau podem caure en el parany (trampa o error) d’utilitzar les mateixes paraules que els líders polítics i portaveus militars utilitzen per dir exactament el contrari. Els polítics, els «mass-merda» (mass-media) i bona part de la «societat-telespectadora» no nomès han canviat el significat de moltes paraules sinó que també han canviat la percepció del que aquestes signifiquen a la vida real. Dos exemples: avui en els discursos relacionats amb els conflictes armats, pau vol dir guerra i intervenció, invasió.

Però més greu seria l’error si nomès parlèssim de pau sense senyalar el model capitalista com el causant de la violència estructural i la Guerra Global. Ho hem dit moltes vegades, la violència és el propi sistema capitalista. Sense violència ni guerres, el capitalisme despareixeria. Perque la violència garantitza la impunitat dels poderosos, i les guerres, l’explotació neoliberal: injustícia, desigualtat, pobresa extrema…

Fins aquí és obvi per a molts. Ara, el repte principal és no deixar-se atrapar pel sistema i viure en llibertat (nomès vivint en llibertat gaudirem de la pau justa que tothom mereix.) Alhora, cal unificar estratègies per canviar aquest model neoliberal.

Una reflexió autocrítica del realitzador d’Ones de pau i editor d’aquest blog: No caure en la trampa neoliberal és tant important com dir les coses pel seu nom. Per això ens marquem un nou objectiu: recuperar  o potenciar el llenguatge revolucionari (avui tant necessari com les pròpies accions i experiències revolucionàries) per impregnar el to del programa i alhora definir clarament la nostra posició  com a individus i com a membres dels moviments socials en la lluita anticapitalista, enfront dels poders conservadors. Sense oblidar comunicar continuament les alternatives o les accions que estem  realitzant pel canvi social.

Construim la pau amb REBEL·LIA. Encarem el diàleg des de la RESSISTÈNCIA. Denunciem la violència estructural LLUITANT CONTRA ELS OPRESORS.  Vivim en LLIBERTAT defensant, gaudint i compartint la PAU JUSTA.

Acabem el programa amb Woody Guthrie (1912-1967), «el más famoso de todos los músicos y revolucionarios de la Industrial Workers of the World (I.W.W), el sindicato más grande de corte netamente revolucionario que jamás haya existido en los Estados Unidos» (Servando Rocha. «Historia de un incendio. Arte y revolución en los tiempos salvajes». La Felguera ediciones, 2006).

El tema musical de Woody Guthrie amb el que acomiadem el programa d’aquesta setmana es titula «All you fascist bound to lose» (Feixistes tots esteu destinats a perdre).

El 2010 Ones de pau realitzarà i emetrà un programa especial dedicat al cantautor i militant revolucionari Woody Guthrie.