((odp)) El deseo en ruinas: poesia i revolució.

22 01 2010

Programa odp53: Analitzem el manifest de «El deseo en ruinas» (Karen Elliot / Stewart Home) des de la perspectiva antropològica i política. I acabem contrastant aquest text situacionista amb una lectura filosòfica, «La ideología» de Jiddu Krishnamurti (veure enllaç editorial abaix). Aparentment incompatibles, els  dos textes  (de la mateixa època, finals  dècada 1950) són  igual de revolucionaris si posem en pràctica  les seves idees. Aquest és un dels temes centrals que tractem en el programa: ¿Idees o accions? ¿Què ens defineix? ¿Què és més important per generar canvis, transformacions, ruptures…?

Format: lectures (CASTELLANO) + entrevista (CATALÀ).

Convidat: Francesc-Xavier Marín, antropòleg.

Transcribim  a continuació el text situacionista que llegim a l’inici del programa; un bon exemple de «…lenguaje poético revolucionario concebido como una verdadera acción directa» (Historia de un incendio). Servando Rocha. La Felguera Ediciones, 2006).

EL DESEO EN RUINAS (Karen Elliot / Stewart Home)

1. La totalidad de la vida post-moderna está mediatizada por una serie de abstracciones. La creatividad, el placer, la imaginación y el deseo tienen un papel que jugar en el mantenimiento del sistema capitalista.

2. Aquellos que no repiten los misterios establecidos se encuentran con que sus actividades e ideas las suprimen, tanto los medios de comunicación, como los comisarios blandengues de las universidades, así como sus relaciones en la sociedad.

3. En el pasado, la vida estaba mediatizada por abstracciones tales como honradez, verdad, progreso y el mito de un futuro mejor. La creatividad, el placer, la imaginación y el deseo son un refinamiento posterior de este proceso. En la era post-moderna sirven para la misma función que el progreso sirvió en la época de la modernidad clásica (1909-1957).

4. La creatividad es un trabajo cosificado en provecho de una moral correcta: el nombre de la ética del trabajo tras su modernización. Para los que se oponen a cualquier clase de moralidad, la creatividad es tan alineante como un trabajo asalariado. Nosotros repetimos la leyenda de los anti-moralistas «Nunca Trabajes», y mantenemos que este planteamiento se adhiere al rechazo de la creatividad.

5. El placer es un método para ubicar la experiencia en una jerarquía de lo apetecible. Es una abstracción que niega el momento vivido y necesita una referencia en cuanto a la posibilidad de experiencias pasadas/futuras. Debemos rechazar todos estos sistemas de valores.

6. La imaginación es una abstracción que niega la experiencia concreta. Es el mecanismo central para la dominación de la imagen como agente principal de la represión en nuestra aparatosa sociedad.

7. El deseo es el aplazamiento permanente de la realidad actual en favor de supuestas recompensas en un supuesto futuro.

8. Nosotros hacemos una llamada a un nihilismo activo para la destrucción de este mundo al que nos hemos referido y de todas sus abstracciones.

No más políticos.

No más la «cultura» del pensamiento puede cambiarlo todo excepto unas cuantas cuentas corrientes.

El espectáculo ha acabado.

Los espectadores se van.

Es el momento de recoger sus abrigos e irse a casa.

Se vuelven…

…¡No más abrigos!

…¡No más casas!

ABOLICIÓN DEL PLACER

RECHAZO DE LA CREATIVIDAD

APLASTAMIENTO DE LA IMAGINACIÓN

EL DESEO EN RUINAS

EL PRESENTE ES ABSOLUTO

¡TODO AHORA!

«Estas ideas [expresadas en «El deseo en ruinas»] son las que predominan en toda la obra de  la Internacional Situacionista (I:S), y son representativas, principalmente, de su primera época (de 1957 a 1961), para algunos la más fecunda y rompedora».

Apuntem el final del capítol «La ideología» («Comentarios sobre el vivir». Tomo1.  1956. Editorial Kairós, 2006), del filòsof Jiddu Krishnamurti que llegim al final del programa: (…) «La acción basada en una idea jamás puede ser liberadora» (…) «Sólo descubriremos si podemos ser libres indagando en el proceso total del condicionamiento, de la influencia. La comprensión de este proceso es conocimiento propio. Sólo a través del conocimiento propio puede uno liberarse de la esclavitud; y esa liberación está vacía por completo de creencias e ideologías.»

I tornem als situacionistes per acabar aquesta presentació. «Según la I.S. había que ir más allá de la filosofía, había que transformar radicalmente el mundo, es decir, era una llamada a la acción sin paliativos mediante la realización de un proyecto revolucionario que impidiera reproducir nuevamente el viejo mundo. Se deberá, dirán, fundir y realizar la poesia.«

TOT AQUÍ I ARA!





((odp)) Woody Guthrie: Rumbo a la gloria (3).

15 01 2010

Programa odp52: Tercera part de la sèrie de programes sobre les memòries  Rumbo a la gloria del cantant de música folk Woody Guthrie. No llegim el darrer capítol del llibre, com tampoc hem llegit molts dels diferents episodis, per mantenir així la sorpresa dels qui vulguin llegir aquestes memòries. La selecció final de textes que hem triat ens descobreix la Ruth, una companya de Woody. Noves cares i personatges dels «bajos fondos» amb els quals es relaciona en Woody. El racisme o xenofobia d’alguns yankis contra els japonesos que viuen a nordamèrica, a l’inici de la Segona Guerra Mundial. L’audició de Woody i altres artistes al Rockefeller Center de Nova York. I al final, una mostra més de la  llibertat que cerca i viu constantment Woody Guthrie.

Format: Lectures+Música. Llengua: CASTELLANO.

Apuntem els títols de lescançons que pots escoltar en aquest tercer programa per ordre d’aparició, amb l’any en que van ser escrites, interpretades per Woody Guthrie:

1) “All you fascist bound to lose” (1942).

2) “Dust bowl blues” (1937).

3) “So long it’s been good to know you” (1942).

4) “Little black train” (1941).

5) “Baltimore to Washington” (1949).

6) “Will you miss me (when I am gone)”.

7) “Talking fishing blues” (1943).

I acabem adjuntant l’enllaç web del sindicat històric nordamericà Industrial Workers of the World (IWW) que actualment segueix actiu i que va protagonitzar les grans lluites obreres a principis del segle XX. Woody Guthrie va recolzar la lluita sindical principalment a les ciutats i va escriure i cantar al costat de molts treballadors d’arreu del país com també entre els woobblies.

El proper divendres 22 de gener Ones de pau emetrà un programa sobre l’antropologia de la pau, partint del text situacionista «El deseo en ruinas». Ens escoltem a Contrabanda FM, de 14:00h a 15:00h. O bé en la redifusió de diumenge, a les 23:30h.





((odp)) Woody Guthrie: Rumbo a la gloria (2).

8 01 2010

Programa odp51: Segona part del programa basat en les memòries de Woody Guthrie. LLegim nous textes de Rumbo a la gloria i compartim més música «folk» d’un dels cantants que millor va saber expresar la crua realitat que van patir les víctimes de la Gran Depresió als Estats Units durant els anys 1920/1930. A través dels  nous capítols que llegim aquesta setmana, ens apropem cada vegada més als homes i dones, infants i anciants que viuen aquesta tragèdia econòmica, social, humana… en la que hi ha en joc la pròpia supervivència, i que el mateix Woody va patir en carn pròpia.

Format: Lectures+Música. Llengua: CASTELLANO.

La gran crisis industrial, agrícola, finançera… coneguda com la Gran Depresió i el Crack del 1929, és un referent històric imprescindible per entendre la societat capitalista nordamericana i mundial del segle XX i d’avui en dia. Els textos de les memòries de Woody Guthrie s’han d’entendre doncs en el context d’aquella època i «des d’abaix» (amb el poble), però alhora expresen una realitat molt present en el segle XXI. De fet les consequències de la crisis que vivim actualment supera en molts aspectes i nivells la crisis de 1929, tot i que moltes causes són les mateixes. Molta població migrant d’avui, per exemple, ara està patint les mateixes (o pitjors) condicions de vida que els protagonistes de Rumbo a la glòria. És la violència estructural, ho seguim denunciant!

Woody Guthrie va estar enrolat com a soldat yanki a la Segona Guerra Mundial.  Per tant és clar que Woody no és cap exemple d’insubmisió antimilitarista. Ara bé sí que va denunciar des de la seva posició independent  i amb moltes cançons el feixisme, la represió policial i l’injust, explotador i criminal sistema capitalista.

Apuntem els títols de les cançons que pots escoltar en aquest programa per ordre d’aparició, amb l’any en que van ser escrites, interpretades per Woody Guthrie:

1) «Ain’t got no home in this world anymore» (1938).

2) «Going/Blowing down the road» (1939).

3) «Do, Re, Mi» (1937).

4) «This land is your land» (1940).

5) «Talking dust bowl blues» (1937).

6) «Cowboy walts» (tradicional).

7) «Ain’t got no home in this world anymore» (1938).

La propera setmana emetrem la tercera i última part d’aquesta sèrie de programes basats en les memòries de Woody Guthrie, Rumbo a la gloria. Per cert que hem evitat de llegir algunes de les parts més trascendents del llibe perque qui vulgui llegir-les pugui sorprendre’s, tot i haver escoltat alguns fragments en el programa Ones de pau.

I apuntem una vegada més l’enllaç web en el que trobaràs tota la informació relacionada amb el cantant i músic nordamericà:

http://www.woodyguthrie.org





((odp)) Woody Guthrie: Rumbo a la gloria (1).

1 01 2010

Programa odp50: Començem l’any 2010 amb la primera part del programa dedicat al cantant i músic nordamericà Woody Guthrie (1912-1967). En lloc de fer un programa biogràfic tipus reportatge, hem volgut compartir alguns fragments de les memòries «Rumbo a la gloria» que va escriure Woody Guthrie. I així presentar-lo en primera persona.  I qui és en Woody? Segons Bob Dylan,  es «un antimaterialista que posee una alma profundamente poética». I segons John Steinbeck, representa «la voluntad de resistir, de luchar contra la opresión». Com es pot comprobar en la fotografia (abaix), Woody ho diu molt clar quan escriu a la seva guitarra: «this machine kills fascist» (aquesta màquina mata feixistes).

Format: Lectura+música. Llengua: CASTELLÀ/ANGLÈS.

«Woody es simplemente Woody; miles de personas lo conocen sólo por ese nombre. Es una voz y una guitarra. Canta las canciones de un pueblo y sospecho que él mismo es en cierto modo ese pueblo. Con su timbre áspero y nasal, la guitarra colgando como una herramienta oxidada, nada dulce hay en él y nada dulce hay tampoco en las canciones que canta. Pero hay algo más importante para quienes aún escuchan: la voluntad de resistir, de luchar contra la opresión. Diría que a eso lo llamamos espíritu americano». John Steinbeck, escritor norteamericano y autor, entre otras novelas, de «Las uvas de la ira».

«Apenas iniciados los años treinta del pasado siglo, un jovencísimo Woody Guthrie abandonó la devastada Oklahoma de su infancia para emprender un viaje que sólo detendría la muerte tres décadas más tarde. Rodando a pie o a dedo por los polvorientos caminos de la Gran Depresión, persiguiendo la quimera del Oeste en vagones de carga compartidos con vagabundos y emigrantes, conviviendo con los parias de la tierra en tabernas, fondas, fábricas o campos de cultivo, Guthrie quiso vivir entre las voces de esa América que algunos llaman profunda para tejer con ellas un prodigioso legado de canciones cuyos ecos no han dejado de sonar en la música popular contemporánea. Guthrie nos legó también una singular autobiografía que consigue recrear las múltiples texturas de un hombre, de una época y de una visión que no podemos dejar en las garras del olvido».  The Nation.

Apuntem els títols de les cançons que pots escoltar en aquest programa per ordre d’aparició, amb l’any en que van ser escrites (o reeditades), interpretades per Woody Guthrie:

1) «The sinking of the Reuben James» (1942).

2) «Cowboy walts» (tradicional).

3) «How Joo do» (1946).

4) Hobo’s Lullaby» (renewed, 1961).

5) «Bufallo skinners» (1945).

6) «Car song» (1954).

7) «Cowboy walts» (tradicional).

8) «Bed on the floor» (1941).

9) «Muleskinner blues» (renewed, 1963).

10) «The sinking of the Reuben James» (1942).

Al web oficial de Woody Guthrie trobaràs les lletres de totes les cançons, informació biogràfica i discogràfica, així com un ampli arxiu  documental relacionat amb les obres del músic nordamericà.

La propera setmana emetrem la segona part del programa dedicat a Woody Guthrie, amb noves lectures dels darrers capítols de «Rumbo a la gloria» i més música d’aquest cantant popular que ha superat l’etiqueta de «folk» per esdevenir un poeta universal del poble nordamericà.

El títol original de «Rumbo a la gloria» és «Bound for glory». I la primera publicació fou editada per E. P. Dutton (1943). L’edició que llegim en el programa és la de  Majorie M. Guthrie (1971), amb traducció d’Ezequiel Martínez.





((odp)) Canalons i canons.

25 12 2009

Programa odp49: «Galets i galetes, canalons i canons, turrons i terror…». Muntatge d’àudio antimilitarista damunt la bateria electrònica de Bill Cobham (1972) i d’una actuació en directe de la banda d’un altre bateria excepcional, Jack de Jonnethe (1975). Recitem el poema  «Oda a la pacificación» de Mario Benedetti (llegir abaix). I tanquem el muntatge amb «What the world needs now» (…is love, sweet love…), un altre magistral interpretació, aquesta a càrrec del duet de saxofonistes Al Cohn i Zoot Sims (Motoring Along, 1975).

Format: muntatge sonor-musical. Llengua: CATALÀ/CASTELLÀ.

«Oda a la pacificación»:

«No sé hasta dónde irán los pacificadores con su ruido metálico de paz

pero hay ciertos corredores de seguros que ya colocan pólizas contra la pacificación

y hay quienes reclaman la pena del garrote para los que no quieren ser pacificados

cuando los pacificadores apuntan por supuesto tiran a pacificar

y a veces pacifican dos pájaros de un tiro

es claro que siempre hay algún necio que se niega a ser pacificado por la espalda

o algún estúpido que resiste la pacificación a fuego lento

en realidad somos un país tan peculiar

que quien pacifique a los pacificadores un buen pacificador será».

Poema de Mario Benedetti.





((odp)) Guerra de les drogues.

18 12 2009

Programa odp48: Segona part del programa dedicat a les drogues ilegals i la violència estructural, aquesta vegada centrat en la «Guerra de les drogues»: militarització, crim organitzat, corrupció política i econòmica, violació dels drets humans, criminalització i «eliminació» de camperols cultivadors (de coca, opi, etc), responsabilitat i complicitat criminal de les institucions públiques en la mort de consumidors de drogues ilegals i ciutadans empresonats (per delictes lleus comparats amb els que cometen els caps del narcotràfic), estats de setge, represió i persecució judicial (ilegal-legal) amparada en la doctrina de la falsa «seguretat democràtica»…

Format: entrevista. Llengua: CASTELLANO.

Entrevistades: Adriana Rodríguez, Investigadora Social i Doctorant en Desenvolupament i Globalització. Virginia Montañés, expresidenta de la Coalición Europea por Políticas de Drogas Justas y Eficaces (ENCOD).

Denunciem, una vegada més, l’autoritarisme institucional i la corrupció dels cossos de seguretat de l’estat encarregats de controlar el tràfic de drogues. Dos exemples, la policia nordamericana de la DEA (Drug Enforcement Administration)  i la Guardia Civil (espanyola) que se suposa que lluiten contra el tràfic de drogues, a la pràctica s’ha demostrat que  sovint formen part del crim organitzat que es reparteix el pastís (més podrit que dolç) del tràfic d’estupefaents. Nacions Unides calcula que «el benefici global de la industria de les drogues ilegals és de 400 bilions de dòlars a l’any».

Adjuntem a continuació l’enllaç del documental «The War on Drugs» (Sebastian J.F. 2007) sobre la guerra antidroga iniciada ara fa 40 anys pels Estats Units al seu propi pais, a Amèrica del Sud i a Centreamèrica (primer Plan Colombia, i recentment Plan Mérida a Mèxic i Guatemala). Una guerra que avui encara continua arreu del món mentre les xifres de persones assassinades i desplaçades de les seves comunitats augmenten cada any paralelament a l’increment dels beneficis del tràfic i el consum de drogues ilegals; el mateix hauriem de denunciar de les empreses i bancs que «blanqueigen» el diner del tràfic de drogues.

Enllaçem aquí l’estudi El cerco a la anaconda que explica i denúncia àmpliament «el conflicte colombià i l’impacte en les comunitats indígenes», realitzat i publicat el 2004 per la convidada del programa Adriana Rodríguez.

ENCOD insisteix en que «si la droga fos legal, els canals de distribució es podrien controlar i els danys per a la salud pública i la seguretat es reduirien significativament. (…) Proposem una regulació legal del mercat de les drogues com l’únic mitjà humà de reduir els problemes relacionats amb les drogues i acabar amb el crim organitzat».

Adjuntem aquí el Manifiesto por Políticas de Drogas Justas y Eficaces publicat per ENCOD que descriu els efectes negatius de les polítiques de control de drogues i proposa als governs del món prendre un seguit de mesures per a millorar aquestes polítiques.

Apuntem també l’enllaç de l’editorial que ha publicat el llibre Cròniques del 6 i altres retalls de la clavaguera policial (David Fernández, Virus Editorial, 2006) del qual llegim dos capítols durant el programa: Porros i porres, i el cas UCIFA (Unidad Central de Investigación Fiscal i Antidroga). En el primer cas  es denuncia el rol polític de les drogues per controlar els moviments socials alternatius, i en el segon, la implicació de membres de la Guardia Civil i funcionaris de presons en el tràfic ilegal de drogues.

El proper divendres 25 de desembre emetrem un programa gravat. I començarem la segona temporada d’Ones de pau l’1 de gener de 2010 amb l’emisió d’un programa protagonitzat pel cantant i militant revolucionari nordamericà, Woody Guthrie.





((odp)) Violència estructural: neoliberalisme.

11 12 2009

Programa odp47: Denunciem la violència estructural econòmica del sistema capitalista neoliberal. Un economista ens explica com hem arribat a la situació actual en que «els paisos rics (el 15% de la població mundial) acaparen anualment, pel seu estil de vida i patrons de consum, el 85% dels recursos del planeta». I mostrem quines són les causes i consecuències d’aquesta injustícia i violència estructural mai viscuda en tals graus de deshumanització, mort i destrucció, en la història de la humanitat.

Format: collage radiofònic i entrevista. Llengua: CATALÀ.

Entrevistat: Josep Manel Busqueta del Seminari d’economia crítica TAIFA.

Collage radiofònic: Petrodollars, Pik oil, Wall Street, Club Bilderberg, Reserva Federal dels EEUU, Bernard Madoff, Capital fictici, Hipoteca, Contracte Social, Exclusió social, Propietat privada, Nacional-Catolicisme, Classe obrera aburgesada…

La Tercera Guerra Mundial continuarà mentre les transacionals associades als militars, paramilitars i polítics independents o vinculats al terrorisme d’estat i el crim organitzat (per exemple, l’OTAN, trafic d’arme i narcotràfic) segueixin imposant els models d’explotació neoliberal i ultraconservadors: explotació humana (fins a la marginació i la mort) i explotació dels recursos naturals (incloent-hi la producció o extracció i distribució de bens bàsics com l’aigua i els aliments), destruint el planeta irreversiblement. Els homes i els aliments avui són una mercaderia més al servei de les transnacionals i el seu insaciable lucre. Les microempreses però també segueixen el mateix model capitalista i per tant a petita escala es reprodueix la mateixa lògica de domini/submisió.

La Tercera Guerra Mundial és la violència estructrual a la màxima potència. El benefici empresarial elevat a la mort cotidiana: 1.200 milions d’homes i dones arreu del món sobreviuren amb menys d’un dòlar diari. 40.000 nens i nenes moren cada dia al món per causes fàcilment evitables als paisos rics (de la salud en parlarem en un altre programa, com també de l’eduació  enmarcada en la violència estructural). A Espanya, 30.000  persones sense sostre sobreviuen al carrer. I tots som receptors de la propaganda conservadora i el pensament únic difós als mass-merda (mass-media) que ens volen transformar i convertir en còmplices inconscients de la mort i els crims neoliberals, quan no en som víctimes directes.

Els culpables de la pobresa (amb mort o sense com a resultat) cometen el pitjor crim contra la humanitat, però aquest crim no nomès es mantè en la absoluta impunitat sinó que les estructures econòmiques privades i les institucions públiques estatals  i internacionals (legals i judicials) en són els principals responsables.

Després, els consumidors (abans en deien ciutadans) no nomès són explotats en major o menor grau sinó que al mateix temps es converteixen  en còmplices de la violència estructural en molts moments en que actuen com a usuaris o són comsumidors dins del sistema neoliberal. Apuntem una vegada més els casos denunciats de Unión Fenosa (onesdepau20) i Goldcorp (onesdepau44). Si som còmplices i en som conscients, haurem fet el primer pas per deixar de ser-ho. Després, nomès cal unir-nos a la resistència activa per alliberar-nos del sistema capitalista opresor i criminal. Aturar la maquinària de guerra del neoliberalisme nomès es possible guanyant petites batalles, actualitzant i coordinant continuament l’agenda estratègica de la resistència local i global.

Despesa dels Estats Units de Nordamèrica en la «Guerra contra el terrorisme» (any/milions de dòllars. Font SIPRI):

2001: 17.000] 2002: 14.000] 2003: 69.000] 2004: 66.000] 2005: 103.000] 2006: 115.000] 2007: 170.400] 2008: 189.000] 2009: 170.000.

TOTAL: 913.400 milions de dòllars (gairebé 1 bilió de dòlars en menys de deu anys).

Els governs democràtics autoritaris són la cara «humana» de la barbàrie social-econòmica actual i de la guerra contra el terrorisme dissenyada als cercles  dominadors de l’economia i la política mundial (lobbys, think tanks, fundacions, universitats i laboratoris privats…). Un terrorisme (real i fictici) estereotipat que s’identifica i exhibeix espectacularment, per exemple en els telenotícies o la majoria  de videojocs de guerra. Mentre els cossos de seguretat, militars i paramilitars fan la «feina bruta» («neteja social» i contrainsurgent) per eliminar els «enemics» allà on els paisos rics, lluny de les seves fronteres nacionals, tenen interesos polítics-econòmics,  i també  dins dels propis paísos perseguint policialment i ilegalment els moviments socials que desenmascaren el sistema neoliberal i plantegen alternatives al model capitalista. Neocolonialisme i Guerra global, repressió i Guerra de baixa intensitat.

Text vinyeta: «Después dicen que en este país no se puede vivir» (informe Seminari Taifa).

Sobre l’economia real, que ens toca de més a prop a la majoria de persones, i l’economia alternativa social i solidària, ja en vàrem parlar en un programa emès el març de 2009 titulat Economia social: Ones de pau 09. Recordem també el programa Ones de pau 41 sobre la comuna Lakabe, un exemple més de com les alternatives al capitalisme no nomès són necessàries sinó que són possibles i ben reals: projectes i experiències d’autogestió, cooperatives, energies renovables, xarxes de consum crític, etc.





((odp)) VII Inspecció Ciutadana a la Base militar de l’OTAN a València.

4 12 2009

Programa odp46: Valoració de la setena Inspecció Ciutadana a la Base de l’OTAN de Bétera (Camp del Túria) on es troba el Quarter General Terrestre d’Alta Disponibilitat de l’OTAN a València (Headquarters NATO Rapid Deployable Corps). Parlem amb un dels activistes d’Alternativa Antimilitarista que va participar el dissabte 28 de novembre, juntament amb altres activistes de diversos col·lectius antiguerra, en aquesta Acció Directa Nociolenta. I reclamem una vegada més la retirada de l’Exèrcit espanyol d’Afganistan i de l’Aliança Atlàntica (OTAN).

Format: entrevista. Llengua: CATALÀ/VALENCIÀ.

Entrevistat: Carlos, membre d’Alternativa Antimilitarista – MOC València.

Article i document pdf de l’Inspecció Ciutadana.

«Les guerres a milers de quilòmetres començen realment al costat de les nostres cases. Les tropes i les armes ixen des de bases aèries, casernes i centres de comandament com el de Bètera, passant per vies fèrries, ports i aeroports abans d’arribar a la «zona de guerra».

«Segons el New York Times, l’Afganistan es el principal importador d’armes d’Estats Units i, per tant, del món. 93 de cada 100 euros destinats per Espanya i el món a l’Afganistan són despesa militar, i els 7 restants segueixen una lògica militar» (document Inspecció Ciutadana 2009, AA-MOC València).

Adjuntem l’informe del pressupost militar espanyol per l’any 2010 (font, Centre JM Delas): milions de raons per continuar la lluita antimilitarista, la Desobediència Civil i les Accions Directes Noviolentes. «La despesa militar total espanyola pel 2010, si sumem la que no comptabilitza el Ministeri de Defensa, suma 18.161 milions d’euros.»

I afegim també l’enllaç del programa-reportatge sobre la Base militar de l’OTAN de Bétera emès el més d’abril:  Ones de pau 15.





((odp)) Exèrcit espanyol: retirada d’Afganistan i fora de l’OTAN.

3 12 2009

El 18 d’abril de 2004 el govern espanyol va decidir retirar les tropes espanyoles destinades a l’Iraq. Avui exigim la retirada de l’Exèrcit espanyol d’Afganistan i de l’Aliança Atlàntica (OTAN).

I tu, què hi dius? No siguem còmplice de la barbàrie, unim-nos a la Campaña por la retirada de las tropas de Agfanistán. Teixim entre totes una xarxa de Desobediència Civil i diguem amb tota la força que calgui, no a la guerra!

Truca a la ràdio i digues què en penses: 93 317 73 66.

Ones de pau, diumenges de 23:00h a 00:30h a Contrabanda FM.

L’ocupacio d’Afganistan nomès porta més morts i misèria entre la població civil. Les mateixes raons que existien per retirar les tropes d’Iraq s’apliquen avui a l’Afganistan. Però en lloc de retirarse d’Afganistan, l’Exèrcit espanyol amb la complicitat del govern, el Congrès espanyol i els fabricants i comerciants d’armes envia més tropes i participa directament en les misions de guerra sota les ordres dels Estats Units i l’Aliança Atlàntica (OTAN).

Ahora como siempre, no a la guerra, fuera las fuerzas de ocupación! Regreso inmediato de las tropas españolas! Solidaridad con el pueblo de Afganistán! Por la paz justa, el trabajo digno y un mundo sostenible!

Campaña por la retirada de las tropas de Afganistán:

http://tropasfueradeafganistan.blogspot.com