((odp)) Mabel Cañadas i la comuna Lakabe.

30 10 2009

Programa odp41: Haviem anunciat per aquesta setmana un programa sobre Violència Estructural però finalment començarem aquesta sèrie de programes un altre setmana. Aquest divendres compartim la lectura de l’entrevista a Mabel Cañadas realitzada per Libre Pensamiento, publicada en el número 60 de 2009.

Format: lectura entrevista. Llengua: CASTELLANO.

Entrevistada: Mabel Cañadas, cofundadora de la comuna Lakabe a Navarra.

Apuntem a continuació alguns titulars d’aquesta entrevista:

«Que el fin está en los medios y el árbol en la semilla, algo que yo intuía, fue para mi de una claridad iluminadora.»

«El dolor y la rabia pueden ser adecuados para suscitar una energía que nos movilice, pero no para diseñar una estrategia de actuación.»

«Comprendí que el conjunto de estructuras sociales está marcado por las relaciones de dominación/sumisión y que desconocemos el funcionamiento en igualdad y en libertad.»

«Tenemos que trabajar más sobre lo que queremos, yo sobre lo que yo quiero, y para eso no necesito el permiso de nadie, puedo hacerlo al margen o por encima del poder

«Llegamos a lo ecológico cuando todavía no existía esa palabra, y a la idea de decrecimiento, por estar fuera de la carrera de creación de necesidades, por descubrir que se puede prescindir de mucho y vivir con poco sin vivir peor.»

«Conquistar tu propia libertad, perder los miedos. Nuestra libertad nos permite enfrentarnos incluso a situaciones límite manteniendo en ellas nuestras herramientas disponibles y nuestras cualidades alertas.»

«No buscas estar en todo por que «hay que estar», ni esa agitación excesivamente apariencial, lo que trato de aportar es solidez y esa necesidad de implicación de la totalidad de nuestras vidas en lo que hagamos.»

«Es lo que me llega de mis mitos históricos, un Che o un Gandhi, una especie de grandeza que conjuga una confianza absoluta con la sencillez del estar.»

I acabem la presentació del programa d’aquesta setmana amb una de les frases preferides de l’editor d’aquest blog: «Tu transformación personal es la transformación del mundo.»





((odp)) El Refugi 307 [repetició]

28 08 2009

Divendres passat, 21 d’agost, per motius tècnics Contrabanda FM no va poder emetre la programació en directe per FM (91.4 de la Freqüència Modulada), i només va emetre per internet (com sempre a través del web: http://www.contrabanda.org). Per aquest motiu, aquest divendres tornem a emetre el reportatge del Refugi antiaeri 307 realitzat per Ones de pau.

I parlant de defensa activa i defensa passiva… recomanem el llibre d’un autor que comentem durant el reportatge, les memòries de Juan García Oliver: «El eco de los pasos» (Primera edició, 1978. Editions Ruedo Ibérico, París). L’edició que recomanem és l’editada el 2008 en col·laboració per: Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes, Llibreria La Rosa de Foc i Confederació Nacional del Trabajo de Catalunya.

Apuntem dues llibreries de Barcelona on segur que tenen aquest llibre: La Rosa de Foc (carrer Joaquim Costa, 34. Barri del Raval) i La ciutat invisible (carrer Riego, 35. Barri de Sants).

Transcribim a continuació un fragment del pròleg de Ramon Lladó Soler: «Desde el punto de vista de la ideología revolucionaria, Juan García Oliver, reúne a todas las tendencias libertarias y/o anarcosindicalistas, desde la intransigencia del sindicalismo revolucionario de los años iniciales, pasando por la estrategia insurreccional, que lo ocupó durante el período republicano, a partir de 1931, hasta el posibilismo que dominará su pensamiento, hasta su muerte acaecida en julio de 1980. García Oliver, comprime el ideario anarquista, arrastrándolo y haciéndolo pasar por las distintas pruebas del pragmatismo; y lo somete al vértigo de los hechos que se suceden bajo distintas circunstancias, poniendo a prueba y verificando hipótesis».

En un segon pròleg del mateix llibre, Josep Alemany, escriu: «Existen dudas razonables de que García Oliver estuviera convencido del «ir a por el todo»; en primer lugar porque fue de los protagonistas en aceptar la continuidad de Companys. De ahí que el monumento a sí mismo que se erige en «El ego de los pasos» se desmorone estrepitosamente.» Deixant a banda aquesta opinió (i el fet que fou el Plenari de Locals i Comarcals de la Regional de Catalunya, qui va votar no anar «a per el tot» el 23 de juliol de 1936), al llarg de tot aquest llibre Garcia Oliver ens ajuda a entendre, a través dels fets que ell viu i coneix, què volia dir i que va implicar aquesta renúncia de «ir a por el todo», en aquells moments revolucionaris unics en la història espanyola i mundial.

Aquestes memòries començen a Reus on l’autor neix i viu l’infància amb la seva família pobre i obrera, a principis de segle XX. Transcorre per Barcelona i Madrid on treballa de cambrer en cafeteries i hotels, alhora que participa activament en l’organització de la CNT i en múltiples gestions i accions revolucionàries protagonitzades per la mateixa CNT i altres forçes dels moviments llibertaris. Exerceix la direcció del Comité de Milícies Antifeixites de Catalunya. Després de ser empressonat (i patir la tortura carcerària) en diverses presons juntament amb altres activistes anarquistes, arriba a ser Ministre de Justícia del govern republicà de Largo Caballero, a Madrid i València. Tot visquent sorprenents experiències personals (a vegades increibles, de película) i imprescindibles etapes històriques per comprendre l’Espanya revolucionària d’aquells temps. I acabant en l’exili a Mèxic.

El llibre és llegeix com una novela gràcies a l’excel·lent redacció de l’autor i al fet que reprodueix bastants diàlegs viscuts entre ell mateix i molts dels grans protagonistes (populars i anònims) de la Revolució i Guerra Social espanyola.

Com escriu García Oliver en el mateix llibre, «La verdad, la bella verdad, solo puede ser apreciada si, junto a ella, como parte de ella misma, está también la fea cara de la verdad.»

I en un altre pàgina conclou: «Luchador anarcosindicalista, ¿cómo podías saber la dirección correcta partiendo de un mismo punto? ¿Cómo saberlo si nada se había escrito sobre la gesta que nunca habías realizado? Pero ahora que sí realizaste la gesta de los siglos, aprende, leyendo lo bueno y lo malo de lo que hiciste. Y no olvides, tendrás que volver a empezar, partiendo del punto inicial; el que en una u otra dirección, conduce a la victoria o a la derrota. ¡No vulevas a equivocar el camino!».

I a l’inici de l’exili, també a l’Eco de los pasos, García Oliver escriu: «¡Pero no llores, vencido, que no siempres fuimos así! ¡Recordadlo vosotros los que venís tras de nosotros, lanzándonos los tanques italianos encima! ¡Recordadlo vosotros los que nos ametralláis desde los aviones alemanes!»

«¡Pudimos con el ejército! ¡Sí, os vencimos en el «Chringuito» del Paralelo de Barcelona! Para los militares vencidos, dije: «Llevadlos al Sindicato de la Madera». «¡Pudimos con el ejército! Y os vencimos en la encrucijada de Ramblas y del paseo de Colón! Para los militares vencidos, dije: «Llevadlos al Sindicato del Transporte».

«Día largo e interminable, día de treinta horas los del 18, 19 y 20 de julio de 1936. No lo olvidaremos nunca. Solos, vosotros y nosotros, ¡os vencimos! Fuimos los vencederos y porque lo fuimos nos conducimos generosamente con vosotros, cuando ya habíais abandonado las armas, y con los puños apretados, tensos los nervios, mirando al suelo, esperabais ser fusilados.»

Però després no es va «anar a per el tot» (el comunisme llibertari). Es va participar en el govern republicà i es va perdre la Guerra. I García Oliver, ja a França exiliat, es pregunta: «¿De haber ganado la guerra, cómo habría sido nuestra paz?».

Evidentment «El eco de los pasos» parla des de l’experiència d’un militant i líder anarcosindicalista que assumeix múltiples responsabilitats representant a l’organització CNT i a través del seu poder i iniciativa individual, però sobretot ajuda a entendre com eren i actuaven a Catalunya i Espanya actors i organitzacions d’ideologies tant diverses com: anarquistes, anarcosindicalistes, faistes, trentistes, lliberals, catalanistes, republicans, poumistes, socialistes, ugetistes, rabassaires, comunistes, comunistes soviètics, filocomunistes, stalinistes, falangistes, feixistes…

I encara més interessant, García Oliver ens descriu com funcionaven les diferents organitzacions i com eren (políticament i personalment) els homes i dones que les representaven, amb les quals va haver de col·laborar o enfrentar-s’hi, deixant molt clar (amb noms i cognoms i fets) quan es tractava de «mandanga» política i quan de responsabilitat i actuació digna i útil davant d’unes situacions tan complexes i trascendents com les d’aquella época.

Afegim a aquest intent de sinópsi per resumir aquest gran llibre, un altre fragment en el que l’autor descriu (en el transcurs d’una conversa privada amb el cònsul soviètic Antónov-Ovseenko, responsable entre d’altres de la contrarevolució soviètica a Espanya) el significat de la bandera cenetista roig i negra: «…el rojo y el negro, en conjunción, suponen una dimensión nueva del socialismo. O sea, que el rojo solo, simbólicamente igual a marxismo, y el negro solo, expresión cromática del anarquismo, son dos expresiones negativas del socialismo, por cuanto cada cual por separado expresa la cerrazón de conceptos absolutos, como autoridad y antiautoridad. Tal como si el ser humano no constituyese una síntesis de fuerzas en tensión y, por consiguiente, de fructificación, si logra equilibrarlas.»

I per concloure, un darrera frase del mateix llibre: «La revolución -afirma García Oliver- no es nunca una innovación, sino una permanente reforma«.





((odp)) El Refugi antiaeri 307.

21 08 2009

Programa33: Visitem el Refugi antiaeri 307 del barri del Poble Sec de Barcelona i entrevistem els guies perque ens expliquin com van afectar els bombardeigs a la ciutat i els seus habitants durant la Guerra Civil espanyola. Barcelona, entre altres ciutats catalanes i espanyoles, patia per primer cop en la història un «urbicidi». La població civil indefensa es convertía en l’objectiu de les bombes de l’aviació enemiga. A la segona part del reportatge també recordem les lluites i les conquestes socials de la Revolució, abans i durant la Republica espanyola.

Format: reportatge. Llengua. CATALÀ.

Es pot visitar el Refugi 307 tots els dissabtes i diumenges d’11:00 a 14:00 h. I de dimarts a divendres, per a grups amb reserva prèvia, trucant al teléfon:  93 2562100. El refugi es troba cituat al carrer Nou de la Rambla, 169, a tocar del parc La Primavera, sota la muntanya de Montjuich.





((odp)) Anarkisme (II).

3 07 2009

Programa odp26: Després de recordar La Setmana Tràgica o Revolució de Juliol de 1909 de Barcelona, en l’anterior programa, aquesta setmana tornem a parlar d’anarkisme. Ara amb activistes d’una generació més jove que els companys de la setmana passada però que comparteixen molts valors d’aquest moviment llibertari.

Format: entrevista-xerrada. Llengua: CATALÀ.

Convidats: Fran del periòdic anàrquic Antisistema. I Maic de l’Ateneu Llibertari de Sants.

Començem el programa amb el tema musical Apología de la destrucción, del grup valencià Vagos y Maleantes, per posar-nos a to amb una de les corrents més combatives de l’anarkisme. No es que Ones de pau hagi perdut el Nord, simplement mostrem una realitat més de la lluita anticapitalista, de l’expressió més contestatària de l’anarkisme.

Per complementar aquesta presentació i l’apunt cinematogràfic de la setmana passada, avui recomanem La vieja memoria, un dels millors documentals de la II República i la Guerra Civil espanyola, rodat per Jaime Camino el 1977.

Afegim l’enllaç de El Pesol Negre, la «publicació llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener» (Berga i Manresa), per conéixer qué és cou fora de Barcelona, tal com ens comenta en Fran durant el programa.

I acabem recordant’un dels llibres que també comentem durant el programa: Cróniques del 6 (i altres retalls de la clavaguera policial), de Davd Fernández. VIRUS Editorial, 2006.

Reproduim un fragment de l’epíleg d’aquest llibre sobre la «democràcia autoritària»:

«Aquesta història arranca el 28 d’octubre de 1996 amb el desallotjament «manu militari» del Cinema Princesa i arriba fins a l’absolució dels Tres de Gràcia. Amb un protagonista central: el Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació del Cos Nacional de Policia, especialitzat en la repressió a la dissidència política i social.» (…)

«Darrera el nostre Estat de Dret s’hi desenvolupa, sovint amb complicitat de les autoritats, un infraestat clandestí i en la completa il·legalitat. Té els seus propis codis i regles de joc i no resulta sempre fàcil desxifrar-los. El llibre ho fa des de la indignació moral i la ironia, i posa de manifest la fal·làcia de la visió idíl·lica i institucional de la policia com a garant de les llibertats i drets ciutadans. I així es com ens parla de maletes i fons reservats, d’informes confidencials, de comissaries i tortures, d’infiltrats i secretes, de pistoles i segrestos, de llistes negres i telèfons punxats… en definitiva de la guerra bruta d’un estat d’excepció encobert contra els moviments socials i populars.»





((odp)) Anarkisme (I).

26 06 2009

Programa odp25: el juliol de 1909 es van produir un seguit de revoltes antimilitaristes i anticlericals pels carrers de Barcelona encapçalades per dones que es rebelaven contra el reclutament dels seus marits a la guerra del Marroc. Això, sumat a altres factors econòmics i socials, provocà La Setmana Tràgica o «Revolució de Juliol». A partir d’aquests fets, Ones de pau analitza la lluita obrera i el moviment anarquista a la Catalunya de finals de segle XIX i principis del XX.

Format: entrevista-debat. Llengua: CASTELLÀ.

Convidats: Manel Aisa de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, i Gil de l’Ateneu Llibertari Besos.

La guerra del Marroc es rebutjada per l’esperit popular per tres raons, segons narra la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia:

1) «L’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'»honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquests anomenen govern.»

2) «Aquesta campanya era una guerra de pura agressió (de pretencions imperialistes), empresa al dictat d’un grup d’empresaris, estretament relacionats amb el govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol.»

3) «La qüestió del servei militar era exasporadament injusta i això és el que dugué les dones a milers en rengles dels contestataris. D’una banda, el fill del burgés, que podia permetres de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes (de clase obrera la majoria) que després de passar dos anys a l’exèrcit  havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de llurs mollers i de llurs famílies, per malbaratar-ne la vida.»

El ministre de la guerra Antonio Maura va decidir enviar un cos expedicionari a l’Àfrica de més de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills en la seva majoria, reclutats en bona part al Principat. L’embarcament de tropes a Barcelona va començar l’11 de juliol de 1909. Les dones s’hi van negar i van encapçalar la revolta antimilitar espontàniament pels carrers de Barcelona.

Els partits Republicans no van voler assumir la direcció de les protestes i el poble, amo del carrer, va protagonitzar una revolta popular profundament anarquista.

Però la revolta va ser reprimida durament per les tropes de l’Exèrcit, amb el suport de la burgesia barcelonina.

La sublevació social contra l’autoritarisme de l’estat (exèrcit i esglèsia) va representar una confrontació a peu de carrer de dues formes d’entendre la vida, el treball, la ciència i les relacions interpersonals.

Visibilitzant-se, alhora, la ràbia social i el poder de la llibertat, amb noves formes d’organització com ara centres obrers, escoles i cooperatives.

La propera setmana Ones de pau dedicarà un altre programa per parlar d’anarquisme des d’una visió menys històrica i centrada en l’acció anarquista d’avui. Mentrestant, per situar una mica millor La Setmana Tràgica de 1909 i aproximar-se més a la realitat de l’època, sugerim veure la película La ciutat cremada, dirigida per Antoni Ribas.





((odp)) Economia social [redifusió]

19 06 2009

Programa odp24:  redifusió del programa  sobre Economia Social i Solidària (odp09). I el proper divendres tornem en directe amb un programa especial sobre «La Setmana Tràgica» o la «Revolució de Juliol» de 1909 a Barcelona. Ara fa 100 anys: revolució i anarquisme pels carrers de Barcelona…





((odp)) Mahatma Gandhi. Militarisme a España (II) i guerrilla a Guatemala (II).

1 02 2009

Programa odp04: programa a tres «bandes»: India, Espanya, Guatemala; Noviolència gandhiana, exèrcit espanyol, guerrilla guatemalenca. Tres prespectives diferents per aproximar-nos a la pau. Recuperem una entrevista sobre Mahatma Gandhi. I escoltem la segona part de les entrevistes sobre militarisme a Espanya i guerrilla a Guatemala, emeses fa dues setmanes (odp02/03).

Format: entrevistes. Llengua: CATALÀ (1+2), CASTELLANO (3).

Convidat1 (Mahatma Gandhi): Agustí Pániker, escriptor i editor de l’Editorial Kairós. Convidat2 (militarisme a España): Pere Ortega, investigador del Centre JM Delàs. Convidat3: Ignacio Barroso de l’Associació d’Amistat amb el Poble de Guatemala.

No hi ha camins per la pau, la pau és el camí (Gandhi).

I aquest camí sovint es ben fosc, com els passadissos del Congrés o alguns polígons industrials… «Las actas de la JIMDDU (Junta Interministerial Reguladora del Comercio Exterior de Material de Defensa y de Material de Doble Uso) están clasificadas como secreto oficial, lo que conlleva que sólo los diputados de la Comisión de Secretos Oficiales pueden ser informados de las autorizaciones de exportación de armas españolas, sin que éstos a su vez puedan informar o dar publicidad de la información que reciben. En definitiva, el Parlamento y el conjunto de diputados, no tienen derecho a saber ni las armas que se exportan ni el destino de éstas.»

Legionarios de la tercera compañía Juan de Austria 111 en una procesión de Semana Santa en Málaga, España, abril 2009. (c) AP Photo / EFE, Jorge Zapata.

«El gasto liquidado de las fuerzas militares españolas en el exterior entre el año 1997 y 2007 fue de 2.951 millones de euros.»

«Las fuerzas armadas cuentan hoy con un ejército profesional de 75.000 soldados y 49.000 mandos militares». Això surt a un comandament militar per cada dos soldats!!

Al següent enllaç trobaràs més informació del llibre del qual n’es coautor l’entrevistat d’Ones de pau: El militarismo en España: balance del ciclo armamentista español hasta 2007.

Mahatma Gandhi en una visita a Occident.