ones de pau

Programa odp26: Després de recordar La Setmana Tràgica o Revolució de Juliol de 1909 de Barcelona, en l’anterior programa, aquesta setmana tornem a parlar d’anarkisme. Ara amb activistes d’una generació més jove que els companys de la setmana passada però que comparteixen molts valors d’aquest moviment llibertari.

Format: entrevista-xerrada. Llengua: CATALÀ.

Convidats: Fran del periòdic anàrquic Antisistema. I Maic de l’Ateneu Llibertari de Sants.

Començem el programa amb el tema musical Apología de la destrucción, del grup valencià Vagos y Maleantes, per posar-nos a to amb una de les corrents més combatives de l’anarkisme. No es que Ones de pau hagi perdut el Nord, simplement mostrem una realitat més de la lluita anticapitalista, de l’expressió més contestatària de l’anarkisme.

Per complementar aquesta presentació i l’apunt cinematogràfic de la setmana passada, avui recomanem La vieja memoria, un dels millors documentals de la II República i la Guerra Civil espanyola, rodat per Jaime Camino el 1977.

Afegim l’enllaç de El Pesol Negre, la «publicació llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener» (Berga i Manresa), per conéixer qué és cou fora de Barcelona, tal com ens comenta en Fran durant el programa.

I acabem recordant’un dels llibres que també comentem durant el programa: Cróniques del 6 (i altres retalls de la clavaguera policial), de Davd Fernández. VIRUS Editorial, 2006.

Reproduim un fragment de l’epíleg d’aquest llibre sobre la «democràcia autoritària»:

«Aquesta història arranca el 28 d’octubre de 1996 amb el desallotjament «manu militari» del Cinema Princesa i arriba fins a l’absolució dels Tres de Gràcia. Amb un protagonista central: el Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació del Cos Nacional de Policia, especialitzat en la repressió a la dissidència política i social.» (…)

«Darrera el nostre Estat de Dret s’hi desenvolupa, sovint amb complicitat de les autoritats, un infraestat clandestí i en la completa il·legalitat. Té els seus propis codis i regles de joc i no resulta sempre fàcil desxifrar-los. El llibre ho fa des de la indignació moral i la ironia, i posa de manifest la fal·làcia de la visió idíl·lica i institucional de la policia com a garant de les llibertats i drets ciutadans. I així es com ens parla de maletes i fons reservats, d’informes confidencials, de comissaries i tortures, d’infiltrats i secretes, de pistoles i segrestos, de llistes negres i telèfons punxats… en definitiva de la guerra bruta d’un estat d’excepció encobert contra els moviments socials i populars.»

Programa odp25: el juliol de 1909 es van produir un seguit de revoltes antimilitaristes i anticlericals pels carrers de Barcelona encapçalades per dones que es rebelaven contra el reclutament dels seus marits a la guerra del Marroc. Això, sumat a altres factors econòmics i socials, provocà La Setmana Tràgica o «Revolució de Juliol». A partir d’aquests fets, Ones de pau analitza la lluita obrera i el moviment anarquista a la Catalunya de finals de segle XIX i principis del XX.

Format: entrevista-debat. Llengua: CASTELLÀ.

Convidats: Manel Aisa de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, i Gil de l’Ateneu Llibertari Besos.

La guerra del Marroc es rebutjada per l’esperit popular per tres raons, segons narra la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia:

1) «L’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'»honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquests anomenen govern.»

2) «Aquesta campanya era una guerra de pura agressió (de pretencions imperialistes), empresa al dictat d’un grup d’empresaris, estretament relacionats amb el govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol.»

3) «La qüestió del servei militar era exasporadament injusta i això és el que dugué les dones a milers en rengles dels contestataris. D’una banda, el fill del burgés, que podia permetres de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes (de clase obrera la majoria) que després de passar dos anys a l’exèrcit  havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de llurs mollers i de llurs famílies, per malbaratar-ne la vida.»

El ministre de la guerra Antonio Maura va decidir enviar un cos expedicionari a l’Àfrica de més de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills en la seva majoria, reclutats en bona part al Principat. L’embarcament de tropes a Barcelona va començar l’11 de juliol de 1909. Les dones s’hi van negar i van encapçalar la revolta antimilitar espontàniament pels carrers de Barcelona.

Els partits Republicans no van voler assumir la direcció de les protestes i el poble, amo del carrer, va protagonitzar una revolta popular profundament anarquista.

Però la revolta va ser reprimida durament per les tropes de l’Exèrcit, amb el suport de la burgesia barcelonina.

La sublevació social contra l’autoritarisme de l’estat (exèrcit i esglèsia) va representar una confrontació a peu de carrer de dues formes d’entendre la vida, el treball, la ciència i les relacions interpersonals.

Visibilitzant-se, alhora, la ràbia social i el poder de la llibertat, amb noves formes d’organització com ara centres obrers, escoles i cooperatives.

La propera setmana Ones de pau dedicarà un altre programa per parlar d’anarquisme des d’una visió menys històrica i centrada en l’acció anarquista d’avui. Mentrestant, per situar una mica millor La Setmana Tràgica de 1909 i aproximar-se més a la realitat de l’època, sugerim veure la película La ciutat cremada, dirigida per Antoni Ribas.