ones de pau

Programa odp83: En la segona part del monogràfic dedicat a Algèria, acabem de llegir La guerra bruta (Pagès editors): «el testimoni d’un oficial de les forces especials de l’exèrcit algerià, 1992-2000». Habib Souaïdia descriu amb pels i senyals la corrupció i barbàrie del «règim dels generals» al país magrebí.

Llengua (llibre i lectures): CATALÀ.

Habib Souaïdia.

Portada de «La sale guerre» («La guerra bruta»), edició francesa de La Decouverte. Fotografia de Michael von Grafenried (d’esquerra a dreta: els generals Mohamed Lamari, Abdelmaleck Guenaïzia, Yahia Rahal i Mohamed Bouchareb durant l’enterrament de Mohamed Boudiaf a Alger, el juliol de 1992).

Algunes frases dels capítols que llegim: «La societat està gangrenada, cal doncs procedir a amputacions». (…) «Es van obrir camps de concentració al sud del país». (…) «L’escola de paracaigudistes de Biskra és una escola que no forma soldats sinó màquines de matar. És un lloc que treu tot humanisme, que destrueix l’home». (…) «La lluita antiterrosita havia començat i es necessitaven joves oficials. Necessitavem, carn de canó». (…) «L’ordre «Bravo555″ paralitza, instantàniament, a tota la regió d’Alger, l’acció de totes les unitats antiterroristes del Centre de Comandament de la LLuita Antisubersiva per evitar interferir en les operacions il·legals del PCO, la Policia del Crim Organitzat)». (…) «Tots aquests coronel van acabar tenint més sang a les seves mans que tots els grups teroristes junts. Van assassinar o van fer assassinar centernars de militars i milers de civils -aquells que avui en diuen «desapareguts». (…) «Els nostres caps (de l’exèrcit) haurien pogut posar fi al terrorisme si realment ho haguèssin volgut». (…) «A mitjans de l’any 1995 em van empresonar». (…) «Al menys 150.000 morts, milers de desapareguts, centenars de milers de vídues i d’orfes, de ferits, de persones desplaçades. I els responsables d’aquest drama segueixen al seu lloc». (…) «Els lligams dels generals criminals amb França són nombrosos i antics. Alguns d’entre ells, com Mohamed Lamari i Fodhil Chérif, van seguir estudis castrenses a París. No sorpren que utilitzin els mateixos mètodes detestables (tortura, matançes, napalm, manipulacions i intoxicacions de tota classe). (…) El problema del nostre país no és la religió, no és l’islam. És la justícia». (…) «Faig una crida als responsables dels partits polítics algerians. Us demano que trenqueu amb els generals mafiosos abans que no sigui massa tard».

Música que acompanya les lectures d’aquest programa, per ordre d’aparició (primer títol tema i després nom autor): 1) «Huo», Mercan Dede. 2) «Ya-Rayah», versió de Rachid Taha. 3) «H’asbu-Hum», Rachid Taha. 4) «Bledi», Cheb Mami. 5) «Hagda», Khaled. 6) Rock de kasbah», Rachid Taha. 7) «LLi bat mat», Rachid Taha. 8) (repetició) «Ya-Rayah». 9) «Sidi», Hamid Baroudi. 10) «Ya-Rayi», Khaled. 11) «Bekatani», Cheb Mami. 12) «Vue sur le mer», Kad Achouri. 13) «Mani Hani», Khaled. 14) «Montuno Noreño», Jomed. 15) (repetició) «Ya-Rayah». 16) «Ahora, Ahora», Rachid Taha. 17) «Viens Habibi», Cheb Mami.

A la primera part del monogràfic sobre Algèria (odp82), a més de «La guerra bruta», també llegim fragments dels seguents llibres:

> «Els amazics. Una història silenciada, una llengua viva», Hassan Akioud, Eva Castellanos (Cossetània Edicions, 2007).

> «Luisa Hanune. La otra cara de Argelia. Conversaciones con Gania Muffok» (Ediciones VOSA, 1996).