Programa odp94: Nou monogràfic de la sèrie «Un pont de mar blava». A l’estiu vam viatjar radiofònicament al Líban, Turquia, Algèria i Líbia. Aquesta setmana, tornem al Sàhara per recordar algunes etapes del procès de descolonització i independència de la República Àrab Saharaui Democràtica. I per denunciar la massacre del campament de saharauis a Gdeim Izik, a El Aaiún, (el 8 de novembre de 2010) a mans de la polícia i l’exèrcit marroquí, en la que 20.000 persones reclamàven pacíficament justícia i millors condicions de vida en la seva pròpia terra, ocupada pel Marroc des del 1975.
Format: reportatge. Llengua: CASTELLÀ.
Enllaçem la crònica (clicar aquí) de l’activista espanyola Silvia García que es trobava al campament de Gdeim Izik quan la policia i l’exèrcit marroquí van assaltar-lo, apallissant, assassinant i segrestant a desenes de saharauis; i a la ciutat d’El Aaiún quan la repressió i el terror d’estat van continuar (Insubmissia, El Mundo, 14-11-2010).
Al mapa (adalt) de la Misió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO), «Berm» significa mur: «El muro de la verguenza con el que el Reino de Marruecos tiene dividido de Norte a Sur a todo un país, al que ocupa ilegalmente y por la fuerza».
I en el següent enllaç, els campaments de refugiats saharauis, com el de Smara, Auserd, Dagla, Rabuni… impressionants, en mig del desert, a Algèria.
Lectures del reportatge:
> «Historia del Sáhara y su conflicto», Alejandro García. Los libros de la Catarata, 2010.
> Revista «Altaïr», «Sahara. Un mundo que cambia», nº 51, gener-febrer, 2008. Article «Las principales disputas que azotan la región», Antoni Castell.
Música del reportatge:
> «Shouka», Mariem Hassan. NubeNegra, 2009.
El tall 15 del cd «Shouka» reprodueix el «discurso de Felipe González en los campamentos de refugiados, un año después de los Acuerdos de Madrid (1975) y la invasión marroquí, contestado -a modo de cantata- por Mariem Hassan, 33 años más tarde. El audio procede de la página de la televisión saharaui www.rasd-tv.com
Amb aquest àudio de l’expresident del govern espanyol comença el reportatge d’Ones de pau sobre el Sahara Occidental.
> «Deseo», Mariem Hassan. NubeNegra, 2005.
> «Alcantara», Amina Alaoui («arabo-andalusian voice»). Auvidis France, 1998.
> «Medej. Cantos antiguos saharauis». NubeNegra, 2003.
> «The Mandé Variations», Toumari Diabaté. Wolrd Circuit, 2008.
El músic de Mali, Toumari Diabaté, és «sin duda el más grande de los intérpretes de «kora» en el mundo. Hijo del músico Sidiki Diabaté (1922-1996), «the king of kora» (llibret del CD). El «kora» és un «instrumento clásico de los «jalis» del occidente africano, los cuidadores históricos de la tradición oral y las canciones de alabanza. El cuerpo del «kora» está hecho de calabaza y tradicionalmente tiene veintiuna cuerdas».
Però les guitarres que acompanyen els càntics de llibertat i ressistència de Mariem Hassan són elèctriques. Malgrat que l’explotació colonial va «transformar en deu anys el Sahara, portant-lo de la prehistòria econòmica a l’època industrial» («Historia del Sahara y su conflicto»), els instruments tradicionals encara sobreviuen entre els moderns, així com ressisteixen les persones excloses, marginades i empresonades dels camps de refugiats, a l’altre banda dels murs dels privilegiats que, amb la complicitat de les grans institucions i multinacionals occidentals, es beneficien del domini polític i econòmic del territori, amb la força de les armes, el terror o el silenci. Un exemple més de la fràgil convivència entre la tradició oral i l’escrita (la censura mediàtica governamental mereix un anàlisis apart); entre la vida nòmada primitiva i la sedentaria capitalista; entre la llibertat i la falsa democràcia.
Transcric del diccionari per aclarir dos conceptes tractats en el monogràfic:
Fosfato: Sal formada por el ácido fosfórico. Fósforo: Metaloide sólido, venenoso, abundante en los minerales. Combinado con azufre sirve para fabricar cerillas.
Prosperidad: Resultado feliz. Bienestar. Sinónimo: Éxito, ventura, florecimiento, buena estrella. Antónimo: Desdicha, penuria.
Ara, transcric de la premsa (La Directa, nº 205, novembre 2010):
FMC Foret: Una de les principals empreses del sector químic, filial espanyola de la multinacional nord-americana, amb seu a Sant Cugat del Vallès (Barcelona), amb una facturació superior als 200 milions d’euros anuals, i dedicada a la fabricació de fertilitzants, productes tèxtils, detergents i paper.
Diplomàfia: 1) Segons el Western Sahara Resource Watch (WSRW), el 2008, l’empresa química FMC Foret va importar il·legalment més de 500.000 tones de fosfats procedents del Sàhara Occidental per valor de 200 milions d’euros. 2) L’acord de pesca signat el 2006 entre la Unió Europea i el Marroc incorporava les aigues del territori ocupat del Sàhara Occidental. 3) L’Estat espanyol ha venut material militar al Marroc per un valor (mínim) de 284,2 milions d’euros entre 1999 i 2009. La xifra de la dècada s’apujaria fins als 330,2 milions si es computen l’autorització per vendre 50 milions addicionals en material aeronàutic (Centre JM Delàs). 4)...
Per cert que Espanya ha pujat al sisè lloc en el rànking mundial d’exportadors d’armes, darrera dels grans «senyors de la guerra»: EE.UU, Rússia, Alemanya, França i Regne Unit.
De les explotacions de petroli i gas al Sahara, així com de Repsol i Gas Natural Fenosa, en parlarem un altre dia.
Suggerim dos documentals del director de cinema marroquí, Jawad Rhalib, a qui el setmanari La Directa va entrevistar en el nº 204, d’octubre de 2010 (llegir fragments a continuació):
> «El Ejido, la ley del beneficio» (2006), «denuncia la situació dels immigrants que treballen a El Ejido (Almeria), una de les ciutats més riques del món. El Ejido i la ciutat d’Almeria representen el 80% de les exportacions agrícoles españoles. La gent d’allà dóna feina a marroquins i africans als hivernacles, en condicions molt difícils i pràcticament a canvi de res».
> «Els condemnats del mar» (2010), «denuncia la pesca ilegal estrangera als mars de l’Àfrica». «Va ser molt difícil (la gravació per fer la denúncia de l’espoli de la pesca) ja que vam gravar al Sáhara, en una regió molt militaritzada».
Tornem enrera un moment: Després del «reparto de Africa (entre les potències europees) fraguado en la Conferencia de Berlin (1885)…». «En 1906, en la Conferencia de Algeciras, quedaron delimitadas finalmente las fronteras coloniales: a Francia le correspondieron unos siete millones de kilómetros cuadrados en el centro y norte del continente (Algèria) y a España, 290.000 kilómetros en la franja costera del norte del desierto, además de la administración, bajo el formato de Protectorado, del norte de Marruecos: el Rif y el país Yebala». (…) «…ésta tierra desértica resultaría tener importancia logística como escala de viaje en la navegación hacia la colonia de Guinea Equatorial y como centro de provisionamiento para la flota pesquera de Canarias. Y un gran valor estratégico al convertirse en paraguas protector de unas islas genuinamente españolas situadas a cien kilómetros de la costa africana» («Historia del Sáhara y su conflicto»).
Això de referirse a les Canaries com a «genuinamente españolas» em sóna estrany, potser hauriem de recordar la història d’aquestes illes i els seus vincles amb el continent africà i la península ibèrica… El mateix, salvant les distàncies, hauriem de fer respecte l’excolònia espanyola Guinea Equatorial, sense oblidar Ceuta i Melilla.
Per a més informació, suggerim els següents enllaços:
Coordinadora Estatal de Asociaciones Solidarias con el Sáhara.
Sahara Press Service (SPS), «l’agència oficial de la República Àrab Saharaui Democràtica, amb seu a Chahid El Hafed (Campaments de Refugiats Saharauis).
Per cert, parlant de nacionalisme, processos d’autodeterminació i lluites polítiques-militars, a Ones de pau estem seguint les notícies d’Euskal Herria i properament emetrem un programa especial dedicat al que podria ser una nova treva d’ETA i un veritable procés de pau a Euskal Herria.
Pots escoltar els altres monogràfics d’Un pont de mar blava: Líban, Turquia, Algèria i Líbia, clicant l’etiqueta Unió per la Mediterrània. Per cert que aquest és el nom d’una organització que ja hem denunciat i criticat a Ones de pau, però precisament per no oblidar-nos’en, hem mantingut el nom de l»‘etiqueta d’accès» a aquests programes (columna dreta del bloc).
Actualitzem l’entrada amb un documental sobre el campament GDEIM IZI, que mostra l’organització del campament, la posterior repressió i la reacció (o complicitat) de representants polítics espanyols:
«GDEIM IZIK: Detonante de la primavera árabe».
ones de pau 