Divendres passat, 21 d’agost, per motius tècnics Contrabanda FM no va poder emetre la programació en directe per FM (91.4 de la Freqüència Modulada), i només va emetre per internet (com sempre a través del web: http://www.contrabanda.org). Per aquest motiu, aquest divendres tornem a emetre el reportatge del Refugi antiaeri 307 realitzat per Ones de pau.
I parlant de defensa activa i defensa passiva… recomanem el llibre d’un autor que comentem durant el reportatge, les memòries de Juan García Oliver: «El eco de los pasos» (Primera edició, 1978. Editions Ruedo Ibérico, París). L’edició que recomanem és l’editada el 2008 en col·laboració per: Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes, Llibreria La Rosa de Foc i Confederació Nacional del Trabajo de Catalunya.
Apuntem dues llibreries de Barcelona on segur que tenen aquest llibre: La Rosa de Foc (carrer Joaquim Costa, 34. Barri del Raval) i La ciutat invisible (carrer Riego, 35. Barri de Sants).
Transcribim a continuació un fragment del pròleg de Ramon Lladó Soler: «Desde el punto de vista de la ideología revolucionaria, Juan García Oliver, reúne a todas las tendencias libertarias y/o anarcosindicalistas, desde la intransigencia del sindicalismo revolucionario de los años iniciales, pasando por la estrategia insurreccional, que lo ocupó durante el período republicano, a partir de 1931, hasta el posibilismo que dominará su pensamiento, hasta su muerte acaecida en julio de 1980. García Oliver, comprime el ideario anarquista, arrastrándolo y haciéndolo pasar por las distintas pruebas del pragmatismo; y lo somete al vértigo de los hechos que se suceden bajo distintas circunstancias, poniendo a prueba y verificando hipótesis».
En un segon pròleg del mateix llibre, Josep Alemany, escriu: «Existen dudas razonables de que García Oliver estuviera convencido del «ir a por el todo»; en primer lugar porque fue de los protagonistas en aceptar la continuidad de Companys. De ahí que el monumento a sí mismo que se erige en «El ego de los pasos» se desmorone estrepitosamente.» Deixant a banda aquesta opinió (i el fet que fou el Plenari de Locals i Comarcals de la Regional de Catalunya, qui va votar no anar «a per el tot» el 23 de juliol de 1936), al llarg de tot aquest llibre Garcia Oliver ens ajuda a entendre, a través dels fets que ell viu i coneix, què volia dir i que va implicar aquesta renúncia de «ir a por el todo», en aquells moments revolucionaris unics en la història espanyola i mundial.
Aquestes memòries començen a Reus on l’autor neix i viu l’infància amb la seva família pobre i obrera, a principis de segle XX. Transcorre per Barcelona i Madrid on treballa de cambrer en cafeteries i hotels, alhora que participa activament en l’organització de la CNT i en múltiples gestions i accions revolucionàries protagonitzades per la mateixa CNT i altres forçes dels moviments llibertaris. Exerceix la direcció del Comité de Milícies Antifeixites de Catalunya. Després de ser empressonat (i patir la tortura carcerària) en diverses presons juntament amb altres activistes anarquistes, arriba a ser Ministre de Justícia del govern republicà de Largo Caballero, a Madrid i València. Tot visquent sorprenents experiències personals (a vegades increibles, de película) i imprescindibles etapes històriques per comprendre l’Espanya revolucionària d’aquells temps. I acabant en l’exili a Mèxic.
El llibre és llegeix com una novela gràcies a l’excel·lent redacció de l’autor i al fet que reprodueix bastants diàlegs viscuts entre ell mateix i molts dels grans protagonistes (populars i anònims) de la Revolució i Guerra Social espanyola.
Com escriu García Oliver en el mateix llibre, «La verdad, la bella verdad, solo puede ser apreciada si, junto a ella, como parte de ella misma, está también la fea cara de la verdad.»
I en un altre pàgina conclou: «Luchador anarcosindicalista, ¿cómo podías saber la dirección correcta partiendo de un mismo punto? ¿Cómo saberlo si nada se había escrito sobre la gesta que nunca habías realizado? Pero ahora que sí realizaste la gesta de los siglos, aprende, leyendo lo bueno y lo malo de lo que hiciste. Y no olvides, tendrás que volver a empezar, partiendo del punto inicial; el que en una u otra dirección, conduce a la victoria o a la derrota. ¡No vulevas a equivocar el camino!».
I a l’inici de l’exili, també a l’Eco de los pasos, García Oliver escriu: «¡Pero no llores, vencido, que no siempres fuimos así! ¡Recordadlo vosotros los que venís tras de nosotros, lanzándonos los tanques italianos encima! ¡Recordadlo vosotros los que nos ametralláis desde los aviones alemanes!»
«¡Pudimos con el ejército! ¡Sí, os vencimos en el «Chringuito» del Paralelo de Barcelona! Para los militares vencidos, dije: «Llevadlos al Sindicato de la Madera». «¡Pudimos con el ejército! Y os vencimos en la encrucijada de Ramblas y del paseo de Colón! Para los militares vencidos, dije: «Llevadlos al Sindicato del Transporte».
«Día largo e interminable, día de treinta horas los del 18, 19 y 20 de julio de 1936. No lo olvidaremos nunca. Solos, vosotros y nosotros, ¡os vencimos! Fuimos los vencederos y porque lo fuimos nos conducimos generosamente con vosotros, cuando ya habíais abandonado las armas, y con los puños apretados, tensos los nervios, mirando al suelo, esperabais ser fusilados.»
Però després no es va «anar a per el tot» (el comunisme llibertari). Es va participar en el govern republicà i es va perdre la Guerra. I García Oliver, ja a França exiliat, es pregunta: «¿De haber ganado la guerra, cómo habría sido nuestra paz?».
Evidentment «El eco de los pasos» parla des de l’experiència d’un militant i líder anarcosindicalista que assumeix múltiples responsabilitats representant a l’organització CNT i a través del seu poder i iniciativa individual, però sobretot ajuda a entendre com eren i actuaven a Catalunya i Espanya actors i organitzacions d’ideologies tant diverses com: anarquistes, anarcosindicalistes, faistes, trentistes, lliberals, catalanistes, republicans, poumistes, socialistes, ugetistes, rabassaires, comunistes, comunistes soviètics, filocomunistes, stalinistes, falangistes, feixistes…
I encara més interessant, García Oliver ens descriu com funcionaven les diferents organitzacions i com eren (políticament i personalment) els homes i dones que les representaven, amb les quals va haver de col·laborar o enfrentar-s’hi, deixant molt clar (amb noms i cognoms i fets) quan es tractava de «mandanga» política i quan de responsabilitat i actuació digna i útil davant d’unes situacions tan complexes i trascendents com les d’aquella época.
Afegim a aquest intent de sinópsi per resumir aquest gran llibre, un altre fragment en el que l’autor descriu (en el transcurs d’una conversa privada amb el cònsul soviètic Antónov-Ovseenko, responsable entre d’altres de la contrarevolució soviètica a Espanya) el significat de la bandera cenetista roig i negra: «…el rojo y el negro, en conjunción, suponen una dimensión nueva del socialismo. O sea, que el rojo solo, simbólicamente igual a marxismo, y el negro solo, expresión cromática del anarquismo, son dos expresiones negativas del socialismo, por cuanto cada cual por separado expresa la cerrazón de conceptos absolutos, como autoridad y antiautoridad. Tal como si el ser humano no constituyese una síntesis de fuerzas en tensión y, por consiguiente, de fructificación, si logra equilibrarlas.»
I per concloure, un darrera frase del mateix llibre: «La revolución -afirma García Oliver- no es nunca una innovación, sino una permanente reforma«.
Per complementar aquesta presentació i l’apunt cinematogràfic de la setmana passada, avui recomanem 
ones de pau 